Vostès perdonen: a mi m’hauria agradat ser boy. Moure un poc el cul, mostrar els atributs, arreplegar la gran morterada de bitllets i anar-me’n cap a casa. La natura, però, no em va dotar de prou arguments i m’he hagut de guanyar la pataqueta amb uns altres oficis, empobridors de necessitat: mestre d’escola i escriptor –en llengua catalana i al País Valencià, ai! Com comprendran, difícilment arribava a fi de mes i m’he hagut de traure el sobresou de les maneres més estrambòtiques. Durant uns anys, per no dir més, vaig exercir de guieta en viatges organitzats. Digueu-li si voleu pseudoguia o animador cultural, però guia, no. Tinc massa respecte a aquesta professió per atribuir-me un càrrec i uns coneixements que no posseïsc.
El primer viatge que vaig fer com a ajudant va ser al nord d’Alemanya. Fou la primera vegada, i per ara l’última, que m’acusaren de pervertit sexual. Tot, per explicar-li a una viatgera quin era l’origen, el nom i l’extensió de la nostra llengua. Ella se’n feia creus i només era bona per demanar-me si el que jo afirmava era cert. A la fi li vaig dir que allò era molt elemental i que calia ser molt curt per no saber-ho.
Ella callà com una sompa i després, ara a una viatgera, ara a una altra, els va anar amb el romanç que jo era un pervertit sexual. Per sort, la cosa no anà a més. A propòsit d’acusacions d’aquesta mena, observe que, quan un és lleig, té molts números per ser catalogat com a assetjador. No ho dic per mi només, sinó que pense en un dels nostres viatgers a qui algunes dones han acusat d’haver intentat passar-se amb elles.
Vaig ser testimoni d’una de les seues maleses. Era una nit de Sant Joan i navegàvem amb dues barquetes per l’Albufera. Quan fórem enmig del llac, els patrons pararen els motors, en situaren una al costat de l’altra i sopàrem. Després vam beure mistela i jo vaig alegrar la vetllada contant set o vuit llegendes urbanes. A tot això, l’acusat seia enfront d’una dona i de tant en tant la mirava. Lògic: la tenia davant. Doncs bé, dilluns següent aquesta senyora anà a l’agència i va dir als gerents que no s’apuntaria mai més a cap viatge nostre si hi venia En Tal, ja que l’havia assetjada de molt mala manera dalt la barca. Jo, pobre de mi, ignore l’abast de l’encalçament. Només vaig veure que el faune de tant en tant la mirava.
El boca a orella va fer la resta. En Tal té a hores d’ara més mala premsa que el Marquès de Sade.
En una altra excursió vaig sentir dues senyores que parlaven d’ell. Una explicava a l’altra que a ella també l’havia assetjada. No me’n vaig poder estar i vaig demanar-li: -Què et va fer?
-A mi? Em va dir “Hola”.
-Només.
-I et pareix poc? Tu no saps amb quina cara m’ho va dir!
Amb una cara lletja, vet-ho ací.
