Tan lluny i tan a prop. De Chicago a Culla, d’Illinois al Maestrat. En qüestió d’unes d’hores pots passar d’estar passejant per les avingudes de Chicago a despertar a Culla o a observar les estrelles des dels 1.000 metres i escaig d’altitud d’aquest poble remot i cobejat. I tot amb una rapidesa fulminant, la que ens dona la modernitat i la tecnologia. “Tot” és possible en unes hores, tot muda i es transforma, canvien les hores, el clima, la llum, els menjars i els costums, i el cos mig trasbalsat per tot el que unes hores poden separar i apropar alhora.
Tan lluny i tan a prop, Chicago i Culla, totes dues banyades per la llum del capvespre, per la bellesa arquitectònica, en una medieval, en l’altra el brutalisme, una antiga i clàssica, l’altra, moderna i clàssica. Totes dues obertes a la mirada, exposades al sol, a la neu, al vent, a la boira i a la pluja. Chicago i Culla obertes al vent, res en comú, i tanmateix…
Vaig arribar a Chicago un dimarts de bon matí. Donaven pluges i tempesta elèctrica, però dins del tren que ens duia de l’aeroport O’Hare al downtown no s’apreciava encara el que cauria en pocs minuts. Dúiem mitja hora de ruta d’un trajecte de quasi una hora quan van començar a sonar els ES alert dels telèfons dels meus veïns de seient. La meua amiga Holly de Winona, Minnesota, amb qui viatjava, em va tranquil·litzar. El seu telèfon també sonava, però semblava que el desastre gran ocorria a Indiana, un estat veí, on les inundacions i les evacuacions aquells mateixos dies se succeïen sense descans.
Amb el sobresalt al coll vam arribar al centre en el Chicago Transit Authority, CTA, un tren que en alguns trams circula sota terra i que connecta la ciutat amb els voltants i l’aeroport. Vam fer cap a l’estació Chicago, a tres illes de distància de l’hotel Warnick, a l’avinguda Michigan, una de les artèries de la ciutat, on hi ha molts comerços i restaurants coneguts i també l’Starbucks Reverve Rostery, el cafè més popular de la ciutat, un edifici rodó de tres plantes amb vidres gegants que hi deixen entreveure des del carrer gran part del que ocorre a l’interior.
Quan vam sortir del recinte comercial de l’estació la nostra mirada va ensopegar de sobte amb desenes d’edificis alts i majestuosos que se succeïen els uns als altres. No recordava haver tingut aquesta sensació des que en els anys noranta, sent una “criatura”, vaig arribar a Manhattan. Em faltaven ulls, el coll em feia mal de tant estirar-lo, tot eren estímuls en vertical, cap a l’infinit, però a terra també ocorrien coses.
Chicago em va sorprendre per la seua netedat, per la calma que acompanya les passejades per les avingudes i vora riu, per la tranquil·litat i la bellesa dels seus molls vora el llac Michigan, un dels grans llacs del continent americà. Em van fascinar les escultures de nadadors i nadadores i els petits jardins, variats, bonics i impecables, que hi ha a les voreres davant de cada edifici, sospite que són els edificis, hotels, comerços, habitatges els que en prenen cura.
En sortir de la parada que du per nom Chicago, el cel havia començat a ennegrir-se i a poc a poc, més que semblar les nou del matí, allò semblava les nou del vespre. Un negre espès ho va enfosquir tot de sobte, com els efectes d’un eclipsi sense eclipsi. I potser per la confusió o per la il·lusió, vam començar a caminar en direcció contrària a la parada de l’autobús i quan ens en vam adonar, ja plovia a bots i barrals i el vent se’n duia els paraigües amb força.
Chicago negre de bon matí, ventat, amb una pluja que queia a rauxes i que el vent escampava sense pietat, amb els peus i les sandàlies xopes, la vora dels pantalons feta un nyap, les motxilles i les maletes humides, lligades improvisadament amb un mocador per fer-ho més fàcil, amb els paraigües al límit. Així vam fer cap a Chicago, the windy city.
Chicago i Culla, tan diferents, i tanmateix… Aquella solemnitat que totes dues guarden, batalles perdudes i guanyades, terra d’acollida, enclavaments estratègics. Hiverns crus i llargs. Destinacions de molts visitants que busquen vestigis d’un altre temps, d’altres èpoques daurades. El Chicago de les sirenes furtives i el Chicago Tribune, aquell mastodont dels mitjans de comunicacions que movia fortunes i una ciutat on els gàngsters remenaven les cireres. El seu tren “L”, una L que li ve d’elevat, i que fa trontollar en l’aire les plataformes de ferro encara avui intactes entre carrers, els trens que desapareixen darrere d’un edifici i tornen de sobte a deixar-se veure. I la Culla dels templers, amb un castell arrasat pel fanatisme espanyol. Terra de resistència, amagada i buscada, de pujada lenta. Chicago i Culla, tan distants una de l’altra, tan distintes, i tanmateix…
