La neutralitat és parlar en castellà. Estigues on estigues, el castellà no et defineix. Pots mantenir el castellà en qualsevol lloc i situació i allò que digues serà tingut en compte senzillament pel contingut de les teues idees perquè el castellà és neutre. El valencià no ho és. Si t’encabotes a mantenir la llengua en una administració de justícia o en un hospital o en un ambient on altres persones parlen castellà, el contingut de les teues paraules pot ser secundari o fins i tot irrellevant. La teua pronúncia, els mots que fas servir i, sobretot, el fet d’utilitzar-la aporten informació sobre tu que serà analitzada per jutjar-te. Que si això és català, esta persona és panca, que si és de dretes o d’esquerres, que si és d’este poble o d’aquell, que si és més o menys culta; que si mira quin esforç que està fent perquè se li nota que no és valencià; que si quines ganes de tocar els collons i marejar la dependenta quan tots sabem parlar en castellà… No t’equivoques. Si decideixes mantenir el valencià no estàs fent ús de la teua llibertat ni dels teus drets lingüístics: estàs polititzant la llengua perquè el valencià no és neutre. Quan transgredeixes la norma no escrita i situes el valencià en igualtat amb el castellà (parlant-la en les mateixes situacions amb què els castellans ho fan) estàs ultrapassant el territori neutral que ens han marcat i comences a fer política.
No cal dir que la neutralitat també és ser de dretes. La gent de dreta no qüestiona l’estatus quo si qui governa és la dreta. Com a molt, si hi ha queixa de quelcom, es diu que tots són iguals. TOTS. SÓN. IGUALS. Tot i això, per alguna raó que se m’escapa, els emissors d’aquestes sentències, quan voten, miren bé la papereta que fiquen al sobre. La gent neutral parla de l’oratge, dels veïns, dels joves, de la moda o de coses fútils de la feina. Xerrameca, assumptes personals o necessitats pràctiques del moment. La resta és fer política. Molestar. Una altra vegada tocar els collons quan podríem gaudir de la tranquil·litat de callar i anar a la nostra, com la gent de bé, com la gent neutral. Si fas vaga quan hi ha un govern de dretes, estàs fent una vaga política. Si fas valoracions crítiques contra uns pressupostos que menystenen i ofeguen TOTES les produccions culturals en llengua pròpia (audiovisuals, música, teatre, literatura o educació) estàs fent política. Si expresses en veu alta la indignació per la gestió dels serveis públics, per la destrucció del territori o per la impunitat civil i mediàtica dels de sempre, estàs fent política (perquè tots són iguals, recordeu). Així que compte amb el que dius si no vols ser sospitós de transgredir la neutralitat marcada perquè si ho fas, el marcat seràs tu.
La neutralitat és ser i sentir-se espanyol. Si eres espanyol, pots estar tranquil, que no eres nacionalista. Ser espanyol és un estat natural i neutre. La neutralitat és el mapa d’Espanya, que limita al nord amb França i a l’oest amb Portugal. És la història d’Espanya, dels seus símbols i dels seus referents literaris castellans. És l’espanyol, que és parlat per 500 milions de persones en 20 estats del món. És animar a la selecció d’Espanya en el mundial. És no dir País Valencià ni posar la senyera sense blau al balcó (i molt menys, l’estelada). És no dir català i no donar massa importància als nostres propis símbols i referents nacionals. És obviar el mapa lingüístic de la llengua catalana. És oblidar el nombre de parlants i territoris on es parla la nostra llengua perquè els límits del valencià s’acaben en les fronteres autonòmiques. Això és tan important que per si de cas se’ns oblida, s’hi troba ben fixat als currículums, decrets i lleis educatives. El nom exclusiu per a la nostra llengua ha de ser valencià. I els autors que s’han d’estudiar, millor si es restringeixen als autors valencians. La seua nació és immensa. La nostra, petita i insignificant. Assumir això és ser neutral.
La neutralitat és, al cap i a la fi, la ideologia i la llengua del poder. És la ideologia que ens han marcat a foc des de fa segles amb el dolor insuportable del ferro roent. Encara tenim la marca i si no ens hi fixem ja no notem el dolor. A hores d’ara hauria de ser invisible, però no ho és. Algunes persones s’encaboten incomprensiblement a fer-nos veure com és de gran i de lletja aquesta marca que no és natural ni neutral. Ens animen a descobrir-la i a imaginar-nos d’una altra forma: més conscients, més valencians i més lliures. Es diu mirada crítica, llibertat de pensament i reconeixement dels drets lingüístics. No deixeu que ens els censuren en nom de la seua falsa neutralitat, la seua falsa llibertat i la seua falsa democràcia.
