PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a Ramon.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a Ramon.

Aquests versos d’Estellés (canvieu Ramon per València) reflecteixen el pes de la responsabilitat que és haver de parlar de Ramon Lapiedra. De fet, procrastine des de juliol. M’excuse amb la feina i altres coses. Ara, però, ha arribat l’hora. Afrontem-ho, doncs.

De Ramon puc parlar com a alumne i com a persona que es va deixar impregnar del seu tarannà i el seu pensament. Com a estudiant de cinqué curs de la llicenciatura en Física, l’any 1999, va ser el nostre professor en les assignatures de Relativitat i de Cosmologia. Les seues classes, les seues pissarres, eren impecables, preparades amb dedicació i, a més, els discursos anaven esguitats de recomanacions culturals, però sense abusar-ne. Només puc dir que les gaudia, encara que m’havia d’alçar a les sis del matí (i tenia vint-i-dos anys!). 

Al meu cap ressonen un parell d’imatges i moments d’aquelles classes. Recorde com, quan pensava fort, es posava el palmell de la mà al front i arrufava el nas, com si prement-se el crani, les connexions neuronals de sobte feren màgia i li donaren la resposta a la qüestió. I, efectivament, així passava. Aquell gest ens feia gràcia i he de dir que quan estudiàvem a la biblioteca o simplement per fer broma, l’imitàvem; sempre des de l’estima. També aquella impertinència meua que el va fer somriure quan va preguntar què hi havia abans del Gran Esclat i li vaig respondre, en veu baixa: un pirotècnic. Ho recorde perquè va somriure i em va fer goig.

Tanmateix, més que com a l’excel·lent professor que va ser, és evident que va ser el seu pensament i el seu exemple allò en què Ramon va influir més en les persones que l’envoltaven i el volien escoltar. Per a començar ja impressionava aquella fermesa seua en mantenir el valencià com a eina docent. Per a mi, que havia fet els tres primers cursos en castellà i el quart en anglés, va ser una prova molt potent que m’havia equivocat. I això, si ho saps veure, és xocant. En una realitat social en què el més probable és pensar que els estudis importants s’han de fer en llengües importants i en què molts quéiem en aquest parany conceptual, arribaves a classe de Relativitat General (compte, no sé si hi haurà assignatures molt més complicades a nivell conceptual!) i allà estava el professor Lapiedra explicant tot allò amb la seua veu suau i aquelles paraules que fins i tot a mi, valencianoparlant de família, em costava entendre. “La bastida relativista”. I el del costat et deia: “¿eso qué es?” I tu li reconeixies que no en tenies ni idea, i llavors et plovia el típic “¿pero tú no hablabas valenciano?”. Ramon ens va donar una lliçó molt potent: els complexos de superioritat o d’inferioritat en matèria de llengües són creacions artificials. Al meu cap això va ser una revolució.

Després, mentre feia la tesi doctoral, es va publicar el seu llibre Ramon Lapiedra: La raó cívica, que vaig llegir amb la sensació que se’m revelava una manera de fer, de pensar, d’estar al món. Els textos mostren a les clares el tarannà de Ramon, la seua bonhomia i, si se’m permet, fins i tot la ingenuïtat de plantejar les solucions a alguns problemes polítics pensant que algun dia, potser, aquells qui tenen una posició de força esdevindrien gent racional, com ho era ell, i tindrien en compte les necessitats de les minories. Malauradament, aquest moment no sembla apropar-se i, per moments, fins i tot sembla allunyar-se. És una autèntica llàstima que n’hi haja tan pocs Ramon Lapiedra al món. La llum que desprenen il·lumina, però no pot arribar arreu, no arriba a tothom. Potser la nostra societat s’hauria de plantejar la manera de facilitar que aquesta llum s’escampe, es difonga i amare en escoles i en instituts.

Aquest cap de setmana he repassat algun capítol del llibre, i tenia un parell (més aviat cinc o sis) pàgines marcades per a llegir algun paràgraf d’açò o allò que exemplificara el que dic: la raó per damunt de tot, acompanyada d’humanitat i bonhomia. Llegint els capítols pensava, ara i després: sí, això era una cosa que ens deia en les converses dels dinars a la Facultat. I és que els qui vam tenir la sort de compartir dinars i converses amb ell podem acudir al text si volem tornar a escoltar la seua veu. És com si ens parlara mentre ens empassàvem aquells menús. Reconec que moltes vegades em quedava només per compartir una estona amb ell i escoltar les seues històries, anècdotes, lliçons.

Finalment, com a exdirector del Servei de Llengües i Política Lingüística, vull afegir el deute que aquest servei té i, per extensió, totes les persones que se n’han beneficiat d’una manera o altra, amb el rector Ramon Lapiedra i el seu equip perquè van ser els qui hi van apostar. A més de la fita assolida al Tribunal Constitucional per tal de defensar la denominació acadèmica de la nostra llengua als Estatuts de la Universitat de València (català) i d’afermar la qüestionada unitat de la llengua catalana. Una victòria de la Raó enfront d’un sector de la societat del què en més d’una ocasió el rector Lapiedra va rebre amenaces violentes.

Com he dit abans, al món hi ha massa pocs Ramon Lapiedra, i la sort que hem tingut, beneïda i infinita sort, és la d’haver coincidit en l’espai i el temps, encara que siga un grapat d’hores en el meu cas, amb una persona com ell. Després de rellegir algun capítol del llibre i de poder “escoltar” la seua veu, ja sé que quan ho necessite només hauré d’obrir el llibre per una pàgina qualsevol i congraciar-me novament amb la raó cívica i, de rebot, amb l’existència.

Manel Perucho és director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València. 

(*) Aquest text va ser escrit com guió de la intervenció que vaig fer en l’homenatge que el Departament d’Astronomia i Astrofísica va fer a Ramon Lapiedra. En aquest acte es va inaugurar una placa per donar el nom “Professor Ramon Lapiedra i Civera” al seminari del departament.

Més notícies
Notícia: “Que no ens furten el Sud”: El manifest per a impulsar La Veu del Sud
Comparteix
El text posa de manifest la necessitat urgent de superar la desconnexió territorial i la distància "més mental que quilomètrica" existent des del Cap i casal
Notícia: Volem donar veu al Sud, i tu? Amb 200 donacions és possible. Fes-te micromecenes
Comparteix
Dona i agermana't: amb 200 donacions anuals, deduïbles en la declaració de renda fins a 250 euros, incorporarem al nostre equip un periodista del migjorn valencià i editarem La Veu del Sud
Notícia: La “batalla cultural” de Vox és l’ofegament del pensament lliure
Comparteix
L'extrema dreta del segle XXI es presenta com una alternativa al pensament únic i defensora del dret a dissentir, però quan governa no ofereix més que censura i sectarisme
Notícia: Guillem Agulló, reconegut com a víctima del terrorisme pel govern espanyol
Comparteix
El reconeixement arriba 33 anys després de l’assassinat, arran de la reivindicació familiar, el suport de 263 personalitats i el compromís de Sánchez

Comparteix

Icona de pantalla completa