El venedor de fum no és un invent d’internet.
Fa segles que existeix: un carro, quatre ampolles i una història prou convincent per a curar-ho tot. No necessitava proves. Necessitava públic.
La diferència és que aquell xarlatà havia de moure’s. Havia de recórrer pobles, buscar una plaça, reunir quatre curiosos i convéncer-los.
El d’avui no.
Té un mòbil.
I té un algoritme.
Ara l’estupidesa té algoritme.
Internet va fer una cosa extraordinària: qualsevol pot parlar amb qualsevol. El problema és que no va exigir res sobre què s’havia de dir.
I aquesta absència de filtre s’ha convertit en una autopista per als que saben aprofitar-la.
L’algoritme no vol veritat. No vol rigor. No vol coneixement.
Vol una cosa molt més barata: que continues mirant.
I això és especialment pervers en una època en què la nostra atenció és un animal ferit. Estímuls constants, pantalles, soroll, pressa. I després ens sorprén que ens coste concentrar-nos en qualsevol cosa que exigisca un mínim d’esforç.
Pensar és lent.
Contrastar és lent.
Dubtar és lent.
La certesa, en canvi, és immediata.
Una teoria absurda cap en quinze segons. Una explicació rigorosa, no.
Per això circulen amb tanta facilitat afirmacions que haurien de provocar vergonya abans que milers de visualitzacions: la Terra plana, les vacunes com a conspiració, els experts convertits en enemics, l’aigua que deshidrata.
No cal demostrar res.
Només cal dir-ho amb convicció.
I si algú s’indigna, encara millor.
La indignació també reté.
Ací està el moll de l’os:
Confondre viralitat amb credibilitat és un dels errors intel·lectuals més greus de la nostra època.
Que molta gent t’escolte només demostra que molta gent t’escolta. No que tingues raó.
Un milió de visualitzacions no acredita res. Un milió de seguidors tampoc. I parlar amb absoluta seguretat, encara menys.
Però hem convertit l’audiència en un títol universitari expedit per ningú.
Si tanta gent el segueix, alguna cosa sabrà.
No necessàriament.
Potser simplement sap retenir l’atenció.
I ací apareix el nou xarlatà: el gurú.
El que ha descobert com fer-se ric, deixar la feina, viure dels ingressos passius i fer que els diners treballen mentre ell fa postureo.
Sempre m’ha fascinat una pregunta: Si realment has descobert una manera fàcil de fer-te ric, per què collons la vols vendre?
Si jo descobrira un mètode legal i realment eficaç per a fer-me ric, no el vendria.
El regalaria.
Perquè, si ja sóc ric, per a què necessite vendre res?
Potser el negoci no és el mètode.
Potser el negoci és vendre’l.
I per a vendre’l necessites credibilitat.
Per això apareixen el Lambo, la mansió, el rellotge, el iot. No importa tant ser ric com semblar-ho.
Un cotxe es pot llogar.
Una mansió es pot llogar.
Un iot es pot llogar.
Una vida es pot escenificar.
El vell xarlatà portava una bata i quatre ampolles.
El nou porta una càmera i un Lambo.
El producte és el mateix: la promesa que tu també formaràs part del miracle.
I ací cal distingir.
No tot creador és influencer. I no tot influencer és venedor de fum.
Un divulgador pot tindre milions de seguidors i continuar basant la seua autoritat en allò que explica.
El problema comença quan l’audiència deixa de seguir el contingut i comença a seguir la persona.
El divulgador diu: «Mira això».
L’influencer diu: «Mira’m».
Quan la persona és el producte, qualsevol cosa que genere atenció té valor: coneixement, polèmica, provocació, indignació, escàndol.
Fins i tot la caiguda.
Internet té una memòria peculiar: pot convertir algú en enemic públic durant una setmana i en entreteniment un mes després.
No perquè haja demostrat res.
Simplement perquè ja estem mirant una altra cosa.
L’algoritme no té memòria moral.
Té memòria de consum.
Sap què vas mirar, què et va indignar, què vas comentar.
I t’ho tornarà a servir.
Això explica també per què determinats discursos troben tan bé el seu lloc en aquest ecosistema.
No és casual que una part important d’aquest món acabe orbitant al voltant de l’extrema dreta.
No perquè tots els influencers siguen d’extrema dreta.
Sinó perquè hi ha un terreny comú difícil d’ignorar: menyspreu dels experts, desconfiança de les institucions, enemics fàcils, culte al guanyador, ressentiment i la deliciosa sensació que tu has descobert una veritat que la resta és massa idiota per a entendre.
No cal demostrar.
Cal convéncer.
No cal tindre autoritat.
Cal semblar que en tens.
I ací és on el xarlatà del carro i el gurú de TikTok deixen de ser tan diferents.
Un venia una poció.
L’altre ven una fórmula.
Tots dos saben que, abans de comprar, el client ha de creure.
La diferència és que el primer tenia una plaça.
El segon té tot el planeta.
No hem inventat el venedor de fum. Hem industrialitzat el venedor de fum.
I potser la famosa «caiguda dels influencers» no és la desaparició dels creadors.
Potser és el desgast d’un model que va confondre influència amb autoritat.
Influir és aconseguir que et miren.
Tindre autoritat és tindre alguna raó perquè t’escolten.
No és el mateix.
Però hem passat massa temps fingint que sí.
Si has arribat fins ací, enhorabona.
Has fet una cosa que l’algoritme no pot garantir: arribar al final abans de preguntar què ve després.
Ara sí.
Pots tornar a fer scroll.
Raül Forcadell és eegidor de l’Ajuntament de Vilafamés i president del MACVAC.
