Potser coneixeu la cèlebre frase de Bertolt Brecht que s’ha citat milers de vegades amb variacions i que diu: “Hi ha persones que lluiten un dia i són bons. Hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons. I hi ha els qui lluiten tota la vida: aquests són els imprescindibles”.
I la cita ve al cas perquè, diumenge passat, dia 1 de novembre de 2026, celebràvem que fa cinquanta anys que un grup de mestres iniciaren un camí de lluita per l’escola pública, la renovació pedagògica, l’ensenyament del valencià i en valencià, la reivindicació de les llibertats i la democràcia, el dret a l’educació per a totes i tots, el respecte als infants i joves. D’aquella lluita va nàixer el Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià -STEPV-, un sindicat amb un model organitzatiu de caire assembleari i comarcal, un sindicat de classe, conscient que les persones que treballen en l’escola, els instituts i les universitats són obrers de l’educació, un sindicat valencianista, ecologista i feminista que marcava la diferència amb els sindicats “clàssics”, una mica rovellats i amb un organització més vertical. No és cap casualitat l’hegemonia de l’STEPV a l’ensenyament no universitari, el revulsiu que va significar la seua entrada a les universitats i al sector privat de l’educació, i el seu paper capdavanter en les vagues i, d’una manera molt evident en la darrera vaga indefinida i no acabada encara.
Parafrasejant la cita de Brecht, m’atreviria a dir que estem parlant d’un sindicat imprescindible, perquè, si l’organització compta amb moltes de les persones que considerem així, podem afirmar que ens trobem davant d’una entitat insubstituïble, imprescindible, necessària.
Aquestes són les idees que em venien insistentment al cap quan escoltava Súsica Cardona i Manel Àlamo, presentadores de l’acte, que anaven anunciant les intervencions. Allò era una desfilada d’homes i dones fonamentals que, en plena joventut, quan les estructures de la dictadura encara actuaven contra tot allò que es mogués per recuperar espais de llibertat i dignitat, arriscaren les seues places de mestres, feren reunions clandestines, coordinaren escoles i comarques i aconseguiren posar en marxa, de manera assembleària i autogestionària, aquesta poderosa maquinària, aquesta xarxa de complicitats, per l’escola pública.
I com que estàvem a la Ribera del Xúquer tocava començar per fer esment de destacades persones que han contribuït a l’enfortiment del sindicat amb el seu treball: Joan Andrés i Terentí, sempre al peu del canó, i continuant per tanta gent, algunes desaparegudes, com Elvira Mondragón, i moltes altres que han representat el sindicat en la comarca com a permanents o en les juntes de personal com Vicent Martínez, Pere Calpe, Rosa Roig, Diego Gómez, Empar Medina, Ernest Artal, Joan Cortés, Xavi Hervàs, Josep Casanova, Miquel Llàtzer, Ramón Torres, Lluís Sospedra… i tantes altres en un llistat interminable.
Llavors fou el moment de les Albades entre Dones,un grup format per Susana Díaz Tejedor, dolçaina; Andone Garcia Ibañez, tabal; Teresa Segarra Belda, cant; María José Fernández Arce, cant; i Mariàngels Marqueño Rozalén, versadora. Una actuació que va fer les delícies del públic per la dolçaina i el tabal tan apunt, les cantaores virtuoses i els textos punyents referits a l’STEPV i la lluita educativa.
Després de l’emotiu record i homenatge a totes les persones que ja no estan entre nosaltres -no m’atrevisc a dir noms perquè de segur que me’n deixaria-, començaren les intervencions dels primers sindicalistes encara vius. Vicent Sellés, a través d’un vídeo, va parlar de la Coordinadora de 1976, l’acta de naixement del sindicat. Pepe González va contar les peripècies a les comarques d’Alacant per llançar el sindicat el 1976, i també Tudi Torró, José Manuel López Grima, José Joaquin Pérez García (Sofo) i José Luís Arnés.
Joan Blanco, un dels imprescindibles, va explicar la vigència del model sindical que s’ha practicat en aquests cinquanta anys. S’hi va fer evident que és una de les persones més estimades del sindicat i que més temps i afecte hi ha posat.
I van continuar les intervencions de comarques de Castelló. Agustí Bel, Vicent Pitarch, Rosa García i Santiago Vilanova compartiren les seues experiències d’aquells anys. S’hi feu evident també el paper d’alguns homenots, com ens va contar Vicent Pitarch, quan ell i Joan Francesc Mira encapçalaren les llistes sindicals en aquella demarcació.
Entre els assistents ens acompanyaven persones de la PAH de València; la presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, Anna Oliver; Joan Baldoví, síndic de Compromís a les Cort Valencianes; expresidents d’Escola Valenciana com Diego Gómez i Vicent Moreno, i l’actual presidenta Rosanna Martínez.
Com tots són mestres i estan ben dotats per a la paraula, la cosa s’anava fent més llarga del previst, perquè ben pocs es limitaven als tres minuts d’intervenció. Així que l’acte s’anava allargant més del compte i la gana de dinar anava creixent entre els assistents. Ara parlaven per les comarques de València Pilar Tormo, Jaume Muñoz, i Vicent Maurí. Mare meua, quanta saviesa i experiència concentrada. Es feia tard, però ningú no s’hi movia. Les anècdotes, les lluites i experiències omplien la memòria de la concurrència. Hi parlaren en nom de la privada concertada Zequi Castellano i Joan Moliner; i en nom de la Universitat de València, Miquel Coll i Mavi Oliver.
I va arribar la segona part quan ja portàvem més d’una hora de retard. Ara era el torn del present i el futur, i desfilaren per l’escenari els qui han agafat les regnes del sindicat les darreres dècades. Per Alacant: Laura Segura, Marta Tafalla, Rubén Navas i Belén Bas (per vídeo). Per les universitats: Alicia Martí (UV), Vicent Julià (UPV), Beatriz Bustos (UA), Raül Burriel (UJI) i Alfons Cueto (UA), qui ens va anunciar que a les properes eleccions sindicals l’STEPV també es presentarà a la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Per la universitat privada ens va parlar Lola Navarro.
Vaig recordar que l’any 1990 posàrem en marxa el sindicat a la Universitat de València. I vaig tenir un moment d’enyor per a dos grans sindicalistes que ens deixaren fa uns anys i que foren l’ànima del sindicat a la Universitat: Toni Viñas i Xavi Gómez. A la foto teniu un testimoni d’època.
I encara quedava que parlaren els actuals sindicalistes a València, protagonistes necessaris i imprescindibles de l’actual vaga educativa: Marc Candela, Lidia Peris, Lluís Navarro i Beatriu Cardona. Persones que els darrers anys han assumit una gran responsabilitat i que hem vist coordinant, negociant i batallant a peu de carrer.
En acabar tot allò, com va dir Marc Candela -estem acostumats a dinar a les quatre i més tard si cal-, cantaren novament les Albades entre Dones i ens va rebre al pati la Xaranga’n roll que ens va traure les pesantors de la memòria compartida i ens va llançar novament a l’alegria de la lluita per l’educació pública, de qualitat i en valencià.
