“La història no es repeteix però rima”. Aquesta frase de l’escriptor Mark Twain es pot aplicar al procés històric que estem experimentant: un Imperi, els EUA, que està a la seua fase final i, com tots els imperis, és en aquest precís moment quan es tornen més agressius moguts per la pèrdua de poder i autoritat.
De fet, torna a utilitzar els mètodes dels antics imperis i dels imperis colonials europeus per a intentar conservar la seua posició: amenaces, invasió i intervencions militars per a debilitar o destruir als seus enemics, fer-se amb els seus recursos per a sobreviure (ja va deixar clar al document de Seguretat Nacional de 2026 que seguia les pautes de la Doctrina Monroe) i subordinar completament als aliats per a assegurar els seus interessos.
A açò se suma un buidament total de la democràcia liberal i una escalada neofeixista interna contra la mateixa població dels EUA: primer contra les persones migrants i racialitzades, i després contra la gent blanca treballadora i antifeixista; tot en un intent de Trump de reafirmar la seua autoritat al país, més propi del pinxo d’una màfia que d’un Cap d’Estat. Per no parlar de suposats atemptats contra la vida de Trump, prou surrealistes i pràcticament n’hi ha un cada mes, que utilitza per a victimitzar-se i fer-se el «mascle alfa».
A més, tenim el genocidi palestí que Israel porta a terme des de 1948, però ara s’ha vist completament enfrontat per la República Islàmica de l’Iran i la resta de l’Eix de la Resistència, posant contra les cordes al mateix Estat sionista que és incapaç de vèncer a una milícia com Hezbollah i només sap matar a civils innocents. Autèntics crims que han comptat amb la complicitat dels EUA i de la UE; al cap i a la fi, Israel és la seua colònia a Àsia Occidental.
El pla de Trump pareix que no està funcionant veient les manifestacions massives en quasi tot el país i la històrica vaga nacional de fa uns mesos, fins i tot de consum; a més dels últims resultats electorals en diversos estats del país. Tot indica que cada vegada més sectors republicans, sobretot els joves, rebutgen el trumpisme i dins del Partit Demòcrata estan guanyant força els sectors d’esquerres i antisionistes com es va veure amb la victòria de Mamdani.
Si això li sumem que hi ha sectors neofeixistes que, davant la publicació dels papers d’Epstein que impliquen a Trump i a les elits del món (revelant el funcionament real del poder al règim patriarcal i capitalista), comencen a allunyar-se del moviment MAGA, algú pensa que un criminal neofeixista megalomaníac que vol fer negoci amb la presidència dels EUA permetrà que el poder legislatiu quede en mans de l’oposició després de les eleccions de novembre i li faça un impeachment, junt amb cada funcionari partidari seu? Es tornarà a repetir el que va passar a Alemanya als anys 30 després que Hitler arribara al poder, eliminant l’únic aspecte de democràcia formal que li quedava als EUA.
La qüestió és: què passarà aleshores? Doncs tenint en compte l’actual situació interna als EUA, el descrèdit creixent en l’àmbit internacional especialment pel suport a Israel i que els ianquis són menys fiables que un simi amb un M16 no és descartable un enfrontament intern armat o fins i tot una nova guerra civil.
Aquesta situació tindria autèntiques conseqüències globals:
Els inversors europeus, així com la Xina i altres, posarien a la venda el deute extern estatunidenc que posseeixen, provocant la caiguda de l’economia dels EUA i el dòlar deixaria de ser la moneda internacional, amb l’FMI perdent el seu poder de coacció, sobretot als països del Sud Global.
Israel perdria el seu principal suport econòmic i militar, donant l’oportunitat a Palestina i als pobles àrabs de posar fi a l’Estat sionista, com es va fer amb el III Reich.
L’ocasió per als pobles europeus de deslliurar-nos de l’OTAN, dels governs sipais pro-ianquis (també a Amèrica Llatina) i el fi de la guerra a Ucraïna.
L’alliberament de les neocolònies de Taiwan i Corea del Sud, aconseguint la unificació completa de la Xina i la península coreana respectivament.
El Marroc perdria els seus dos majors patrocinadors, els EUA i Israel, presentant-se l’oportunitat del poble sahrauí per a recuperar el seu país i constituir la República Àrab Sahrauí Democràtica (una acció en la qual hauria de comptar amb el suport total d’Espanya).
I el moviment reaccionari internacional es quedaria sense el seu principal suport polític i econòmic, a més d’un capitalisme prou debilitat.
Però independentment que tot açò acabara passant, tots els països han de començar a prendre mesures per a garantir la seua sobirania i independència, com han fet i continuen fent-ho diverses nacions del Sud Global (els Estats del Sahel, Mèxic, la RPDC, etc.); i contribuir a construir el nou ordre mundial multipolar encapçalat per la Xina que substituirà a l’ordre unipolar ianqui. Els EUA estan portant a terme l’imperialisme de sempre, però sense careta i anirà pitjor a mesura que arribe el fi del seu Imperi. Hem d’allunyar-nos el màxim possible de l’Imperi ianqui i de les seues institucions.
Per tot això, és menester donar màxim suport a eixe front antiimperialista que representen la Xina, Rússia, Iran, Veneçuela, Cuba, Nicaragua, Palestina, Iemen, la República Sahrauí, el Sahel, la RPDC, l’Índia, etc.; deixant a un costat les nostres diferències i centrant-nos a posar fi a un Imperi que vol destruir-nos a totes i tots només per a viure uns pocs anys més.
Així, independentment del color de la nostra pell i la nostra ètnia, de la nostra religió, del nostre gènere, de la nostra orientació sexual, etc.; hem de lluitar contra un enemic de tots els pobles del món i de la mateixa població dels EUA.
Però per a arribar a aquest punt, primer hem d’aconseguir que les forces antiimperialistes i antifeixistes prenguen el poder als diferents països. En el cas d’Espanya, davant d’una socialdemocràcia inútil (tan inútil com a la resta d’Europa) representada pel PSOE, venuda a l’Imperi, pilar del R78 i amb nombrosos casos de corrupció, només hi ha una força política que pot fer el que és necessari per a lluitar contra l’Imperi: Podemos.
Ara, com el 2023, molts tornen amb el rotllo de la unitat de l’esquerra. Pregunte: unitat amb els qui deien que Podemos estava mort o que allunya a la gent, però després li demanen que s’unisca a una cosa, Sumar, que consisteix bàsicament en una marca blanca del PSOE i veten a les seues principals figures, donant com a resultat que IU, els Comuns, Compromís, Más Madrid i algú més aconseguisca un escó (i també una cadira a la claveguera de Ferreras com fa Alberto Garzón)?
Unitat amb els qui precisament van crear una escissió perquè deien que a Podemos no hi havia democràcia i ara s’apunyalen per l’esquena per a continuar xuplant càmera a l’Assemblea de Madrid com fa Más Madrid perquè a Mònica Garcia no li ha anat molt bé com a ministra, traint a les Marees Blanques, als seus companys professionals i beneficiant a Quirón?
I sobretot, són els qui van, junt amb Yolanda Díaz i tota la progressia mediàtica, encimbellar i protegir a un (presumpte) agressor sexual com Errejón i posar a la seua víctima, Elisa Mouliaá, com una mentidera manipuladora.
De fet, per a la Comunitat de Madrid ja han deixat clar que la seua idea d’unitat és una llista de Más Madrid amb «independents» perquè només els interessa ser l’oposició d’Ayuso.
Bàsicament, la mateixa idea que va motivar Por Andalucía, però dirigida per IU i el que vol Baldoví amb Compromís al País Valencià. Per molts somriures i suposades bones intencions que tinga Mònica Oltra, la realitat és que qui mana, en part almenys, és Baldoví i ell no és més que una marca blanca del PSOE que sempre ha odiat a Podemos, igual que molts dins d’Esquerra Unida (a les eleccions de 2016 en més d’un municipi no van voler posar els cartells d’UP amb la imatge de Pablo Iglesias; una actitud prou infantil).
A més, parlem d’un suposat partit valencianista que en realitat va sorgir en part d’EU; que va deixar que al 23J li imposaren a Txema Guijarro, que ni tan sols és valencià, com a cap de llista per Alacant; i que es dedica a defensar a un explotador capitalista com Juan Roig. Precisament ja vam veure el 2023 i a les eleccions europees del 2024 la idea «d’unitat» de Compromís, que de miracle va incloure el nom d’EU a la papereta i molta gent va preferir votar al PSOE o quedar-se a casa (només cal veure els resultats electorals).
La veritat és que un partit que deixa tirada a Oltra, una de les seues principals figures, amb Baldoví anant a la claveguera de Ferreras a demanar la seua dimissió, no em dona massa confiança. Oltra hauria d’haver-se unit a Podemos, que la va defensar des del principi.
I es tracta d’un partit que ni tan sols es posa d’acord sobre el grup parlamentari en el Congrés al qual vol pertànyer, amb una diputada al grup Mixt i altre al de Sumar.
I no parlem ja de la proposta de Rufián que, a banda de no tindre ni el suport del seu partit i que més d’un dels seus companys està fart de la seua actitud superba producte dels massatges de la progressia, parla de la unitat com si fora una sopa de verdures on fiques tots els ingredients i ja està: sense primàries, amb un programa malmenorista i un toc de neofeixisme, com vincular migració i seguretat i ficar el transfeminisme en un caixó. I ja sabem com acaba això: Sumar al 23J amb pitjor resultat que UP, Sumar a les europees amb pitjor resultat que Ara Repúbliques i quasi superat per Podemos, i ara les enquestes li donen menys de 10 escons mentre PP i Vox pugen sense parar.
Damunt vol que en unes eleccions generals tinguen més pes partits regionalistes que, a banda de no diferenciar-se del PSOE, no pinten res en l’àmbit estatal. Damunt, als seus territoris no només no han governat mai (a excepció de Compromís en una ocasió com a soci minoritari) sinó que ni tan sols han superat al PSOE en l’àmbit autonòmic ni han manat en quasi cap de les principals capitals de província de la seua comunitat autònoma; tampoc la mateixa ERC, que mai ha manat a Barcelona per exemple, gràcies en part als Comuns i Ada Colau, que sempre han preferit al PSC que a l’esquerra.
Faria bé Rufián en deixar de donar lliçons i centrar-se en el seu partit, que no està precisament en el seu millor moment.
Tots aquests partits (Sumar, IU, Más Madrid, Comuns, Compromís, CHA…) comparteixen tota una sèrie de característiques pròpies de la socialdemocràcia espanyola:
El malmenorisme, que acabarà derivant en preferir un govern del PP en solitari amb l’excusa que no estiga Vox malgrat que farà el mateix.
No volen saber res de primàries perquè saben que els candidats de Podemos guanyarien.
No defenen obertament la República; només IU en moments simbòlics mentre la resta del temps diu que Felip VI no és mal rei.
Aplaudeixen el Papa, el cap d’una teocràcia reaccionària, com si fos el Che Guevara, traint la tradició laica de l’esquerra.
Donen suport a l’OTAN (Más Madrid va celebrar que la cimera de 2022 tinguera lloc a Madrid), a l’enviament d’armes a Ucraïna (un règim neonazi corrupte fruit d’un colp d’estat pro-ianqui) i fa poc negaven el genocidi palestí i després mentien sobre que el Govern espanyol no tenia acords comercials amb Israel quan sí que els té; damunt els Comuns formen part dels Verds europeus, que són igual o més sionistes que les dretes.
Alguns van justificar el segrestament del president Nicolás Maduro pels EUA i els atacs contra l’Iran.
I continuen formant part d’un govern del PSOE malgrat tots els casos de corrupció, motiu pel qual fins i tot Enrique Santiago pot perdre la direcció del PCE pel creixent rebuig entre la militància. Encara que, si ho penses bé, tampoc és tan estrany que Sumar continue en aquest Govern, tenint en compte que ja té els seus propis presumptes casos de corrupció i pateix una profunda descomposició interna.
Francisco Ordiñana és historiador especialitzat en Història Contemporània i Relacions de Gènere per la UV.
