Fa uns anys van obrir baix de casa un traster de lloguer en el mateix espai on fa dècades se sap que va existir un forn. Aleshores al barri encara pul·lulaven en petites manades els veïns de famílies treballadores que, a poc a poc, s’anaven instal·lant a les noves finques aixecades a tocar de fàbriques en decadència i negocis moribunds de transports i emmagatzematge. Un pot imaginar l’olor de pa acabat de coure barrejant-se amb el de la benzina cremada. Els crits de les criatures matineres rendint el lament de ciclop de les màquines pesants. És, fou, el part lent d’una nova ciutat de llum enmig d’una desolació industrial, no gaire lluny de les barraques dels gitanos de la platja del Somorrostro i de les casernes militars del nan sangonós amb els seus soldats mig analfabets infestats de polls.
En aquells habitatges menuts i nous de trinca sembla que cabia tot. També cabia la por que arribava amb el final d’una època granítica de garrots vils i de molta gana que, en qualsevol cas, la majoria pensava que no podia ser pitjor que el seu inici. Aquelles joves parelles amagaven la por llefiscosa al llit, entre els seus cossos nus i calents de desig o bé l’ocultaven en les butxaques dels abrics d’hivern mentre que, en els rebedors diminuts, col·locaven armaris barats i molt fondos per a guardar la roba dels xiquets que vindrien. Si a aquells joves els hagueren dit que un dia tancaria el forn i que en el mateix indret obririen un negoci de trasters de lloguer, segurament, que no haurien entès res.
Els trasters de lloguer són com ruscos d’abelles i n’hi ha per tot arreu. Són com cementeris semiclandestins per a abelles que no saben encara que estan mortes. S’ha de saber que als trasters, generalment, la gent guarda les restes dels seus naufragis com ara un frigorífic vell, una tauleta de nit, un llit, una engronsadora, unes capses amb llibres que per pura superstició no s’atreveixen a llençar al contenidor, la decoració de Nadal amb el seu arbre xinès de plàstic, la rancúnia contra els seus infidelíssims marits o mullers, un reproductor de cintes de vídeo, el joc de llençols amb què volen ser amortallats, una guineu dissecada sense ulls, una làmpada de sostre de llàgrimes de cristall blau, un quadre merdós comprat als Encants, un àlbum de fotografies velles, un vestit de núvia groc com una espelma…
En el rusc hi ha cel·les de tots els preus i dimensions. Cel·les des d’un metre quadrat fins a set amb preus que van des dels 35 euros al mes fins als 75. Ben mirat, són pocs diners per a guardar amb totes les garanties un tresor qualsevol, atès que el rusc compta amb videovigilància i l’accés sembla infranquejable com la càmera forta d’un banc suís o el refugi antinuclear del tsar de Rússia.
Al rusc de baix de casa fa molt de temps també que hi viu una persona. Ho sap tot el veïnat. Supose que també ho deuen de saber els senyors que vigilen, que deuen veure’l entrar i eixir, dormir en la seua cel·la potser sobre un matalàs inflable.
És un home a punt de fer els cinquanta. De pell bruna, cabells negres rinxolats, no massa alt però d’una certa corpulència. Podria ser un príncep beduí fugint de l’ànima de l’esperit d’un pou o, simplement, un espectre.
Sempre vesteix com d’anar a la platja encara que siga ple hivern. Alguns matins de diumenge trafega al carrer amb mobles i electrodomèstics que treu del rusc i que venen a recollir persones digníssimes amb furgonetes presumiblement de lloguer.
Moltes vesprades se’l veu fent el cafè a la terrassa del bar del costat sol o en companyia d’altres nòmades de la ciutat que arriben a bord de bicicletes atrotinades, vestits de platja com ell, solitaris com ell, espectrals com ell… També poden passar moltes setmanes que no aparega per cap lloc del barri. En girar del carrer, hi ha un altre rusc. Un dia vaig veure als mossos traure d’allà de males maneres un jove subsaharià carregat amb unes bosses de supermercat i una motxilla estripada.
No sé si al rusc fa fred o calor. Segurament deu fer olor d’humitat. Segurament que no deuen córrer rates com en el carrer, ja que els amos dels ruscos no deuen voler tenir problemes amb els llogaters i no com en tantes escales de veïns on la por d’aquests a quedar-se fora relaxa les condicions contractuals entre inquilins i propietaris fins a convertir tot acord en una farsa. Com deuen ser els somnis en la cel·la d’un rusc? Seran somnis de pols? Ho seran de gel?
A les nits, la porta principal del rusc on viu el príncep beduí espantat o l’espectre, sembla l’entrada secreta a una cova màgica o a la tomba d’un faraó. A fora, altres espectres aixequen a les voreres, en un tres i no res, sota els voladissos d’un enorme edifici, les seues cabanes de cartó. Alguns es parapeten darrere de carretons plens ran a gavadals d’objectes inútils, de tresors sense cap protecció. La nit aleshores es torna tota de color groc.
