La primera vegada que vaig saber del restaurant Entrevins va ser en una novel·la de Ferran Torrent. Entrevins era i és un establiment molt ben situat al carrer de la Pau de València, davant per davant del carrer del Marqués de Dosaigües. La seua peculiaritat més notable és que està dividit en dos espais amb personalitats diferenciades: a la planta baixa hi el bar Birlibirloque, nodrit per un celler amb un miler de referències. L’espai per a menjar el trobem a la primera planta, on una llum vibrant i luxuriosa l’inunda a migdia, procedent directament des de la mar.
A Torrent –sospite- el que el motivava més era la planta baixa, per raons que ara no cal detallar. Siga com siga, en 2023 vaig acudir per primera vegada a dinar a Entrevins, però he de confessar que l’experiència no em va entusiasmar. Vaig detectar que la cuina no hi estava en consonància amb la prestància de l’oferta estrictament alcohòlica. Jo no sabia, aleshores, que la parella que regentava el local estava immersa en un procés de separació, i el servici corresponent, d’alguna manera, es veia afectat.
Ara, tres anys després, he tornat. Ho vaig fer exactament divendres passat, 5 de juny, i és un plaer contar que vaig poder comprovar com les coses havien canviat substancialment. I ho havien fet per a millor. M’hi va rebre Gema Roig que, a més de ser una persona encantadora, porta ara les regnes del negoci en solitari amb constància i fermesa. El sommelier hi és el mateix dels últims deu anys, Sergio Perales, i de la cuina s’encarrega de nou Alberto Lozano, després d’un lapse de dos anys fora del seus fogons. Junts formen un equip formidable que em van servir, entre altres exquisideses, almenys dos plats memorables: cocotxes de lluç al pil pil (un mos delicat, saborós i suavíssim) i ventresca de tonyina roja amb ceba torrada i salsa bearnesa (aquesta meravella). Tot això, més el concurs de Liberso, un Verdejo elegant i somnànmbul, van aconseguir que començara a València, eixe dia, una jornada particular.
I és que la cosa no s’acabava allí, ni en l’aspecte social, ni en el gastronòmic ni en el literari. A la nit tenia lloc el sopar de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians (AELC). Com formava part del jurat corresponent en la modalitat d’Assaig m’havien convidat a compartir la vetlada, cosa que vaig fer de bon grat.
Els Premis de la Crítica fa trenta-sis anys que estan en marxa i he de dir amb plaer que els he guanyat en un parell d’ocasions. La primera vegada va ser en 2001, pel recull d’articles periodístics Un ofici del segle. I la segona en 2017, per l’assaig L’única passió noble. Converses amb Madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Recorde eixos textos amb afecte. Ningú els llegeix ja, probablement –a pesar dels guardons rebuts-, perquè el destí dels llibres al nostre temps vertiginós és aquest: passar amb més o menys pena i més o menys glòria i habitar de seguida el terreny oblidadís i fangós –sempre tremolosament hipotètic- que anomenem posteritat.
Quant a la vetlada en si, he de dir que el sopar no va estar gens malament. Em van sorprendre agradablement unes croquetes de pernil amb pluja de parmesà i el bacallà confitat amb parmentier de creïlla i crema d’all rostit que vaig triar de principal. Un menú a l’altura de l’Hotel Only You (antic Astoria), on va tindre lloc l’acte.
Dels premiats en l’ocasió en destacaré dos –no puc parlar de les deliberacions del jurat de què formava part: el de Narrativa, que va recaure en Guerra, victòria, demà, de Carles Fenollosa (un relat excel·lent que ja vaig glossar al seu moment) i el que va rebre Marc Casals per traduir del búlgar El jardiner i la mort, de Gueorgui Gospodínov. La casualitat va voler que llegira aquest darrer volum quan es va publicar i vaig restar fondament commogut pel seu inici: “Mon pare era jardiner. Ara és jardí”. Al cap de poc moriria el meu propi pare.
I amb totes aquestes sensacions es va cloure una giornata particolare podrida de literatura. Per sort, hauré d’explicar que la meua vida quotidiana és molt més lleugera, rutinària i felina del que puga semblar als qui esteu llegint ara aquesta crònica. Si no, seria insuportable! –també ho diré.
