S’havia presentat com a Joan, però, com que em van sentir que jo de vegades li deia Juanito, se li quedà aquest apel·latiu. “Puma” només li ho deia quan no em podia sentir ningú. Ell sabia que li ho deia amb tot el respecte i l’estimació del món, per això m’hauria dolgut molt que algú que em sentira es pensara que li ho deia per burlar-me.
El delit per conrear-lo nutritivament era tan exagerat que, si no fora perquè tenia coneixement i sabia fins on podia arribar menjant, hauria engreixat uns quants quilos. És de veres: cada vegada que algú s’alçava per agafar menjar, li’n portava a ell també. Si a taula érem set o vuit comensals, imagineu!
Hi hagué dos altres factors que l’ajudaren a mantenir la línia: la mateixa voràgine del viatge i la vida nocturna.
Perquè us en feu una idea: del 20 al 30 de juliol vam furonejar pels edificis capitals i vam recórrer els carrers més emblemàtics de l’Havana, travessàrem l’illa en autobús amb parada i visites a Cienfuegos i a Trinidad. Ací ens vam hostatjar dues nits al Complejo Brisas de la península Ancón. Després vam anar a Sancti Spiritus, Ciego de Ávila, Camagüey i Bayamo, on també ens vam quedar una nit. Finalment arribàrem a Santiago, on dormírem tres nits més. Tot seguit un avió Antonov ens va dur a l’Havana per fer l’última pernoctació cubana. En aquestes ciutats no paràvem en torreta i turistejàvem per tots els punts citats a les guies i encara n’afegírem algun més que havia descobert jo en els meus viatges anteriors.
Joan no va defallir en cap moment. I això que a Trinidad va caure un bac pujant un rastellet i es va fer un tall en un pòmul. En aquell moment s’havia separat del grup i anava sol. Uns cubans que ho presenciaren el van ajudar a incorporar-se i, quan s’adonaren que tenia sang, el van entrar en una casa, li netejaren la ferida, li la desinfectaren i li la cobriren amb una tireta. Tenint en compte l’escassesa proverbial d’aquella gent, el gest de donar-li una tireta equival a convidar-te a dinar a Casa Salvador, ací.
El colp a la cara devia estabornir-lo un poc perquè en pujar a l’autobús tornà a caure. Jo l’havia ajudat espentant-lo per darrere i un altre viatger el subjectava per davant. Tan bon punt l’amollàrem un i altre, xafà malament i caigué. Va ser el moment més dramàtic de l’odissea cubana, bo i obviant l’accidentat vol de retorn, en què l’avaria d’un motor de l’avió ens els posà en la gola.
Doncs bé, a més del tràfec masoquista dels viatges organitzats, hi havia la fulgurant vida nocturna caribenya. Prendre un combinat sota una palmera, escoltar un poc de música en directe i retirar-nos pels volts de les dotze, màxim a la una. Açò en la majoria dels casos. Especifique: en la totalitat dels casos exceptuant-lo a ell, el Puma, que quan tots anàvem a joc continuava a l’aguait: la nit era jove.
Els altres viatgers patien per si l’endemà no tindria forces per alçar-se. Que poc que el coneixien! A Cullera, els dissabtes que eixíem en colla, solíem anar-nos-en cap a casa a les dues o les tres de la matinada, però ell es quedava sempre al pub. Fins que el cos li deia prou, normalment quan començava a clarejar. Tot i així, l’endemà era el primer que s’alçava i, fresc com una rosa, a mitjan matí acudia a La Pallissa per fer-se una cervesa. Els altres no hi apareixíem fins a la una del migdia amb els ulls ullerosos i mig tancats.
A Cuba igual. Quan baixàvem a desdejunar, el trobàvem al menjador amb un somriure d’orella a orella i deixant-se servir per alguna sol·lícita cambrera.
