En el viatge de retorn a casa vam tornar a nàixer. Feia mitja hora que ens havíem enlairat des de l’Havana quan l’avió va girar 180 graus, buidà els tancs de combustible i es preparà per aterrar d’emergència. Un dels quatre motors feia el ruc i ens hauria pogut precipitar a l’oceà si el comandant no haguera estat tan ràpid de reflexos.
Aquest incident em va valer una fenomenal esbroncada dels amos de l’agència, quan vaig anar a visitar-los per explicar-los les peripècies del viatge. M’havia denunciat una passatgera jove que pareixia la mar d’enrotllada. Segons ella, no vaig fer res quan ens retornaren sans i estalvis a l’aeroport José Martí de la capital cubana. No sé què hauria pogut fer. Ens van dur en autobusos al luxós hotel Meliá i ens tingueren hostatjats com a paixans fins a l’endemà a mitja vesprada, que ja havien reparat l’avió i ens dugueren a Madrid. La viatgera en qüestió arribà un dia tard a la feina i la culpa era meua! Quants en cria la farina. De vegades encara em calfe el cap pel seu verí traïdor i només se m’ocorre açò: era tan geniüda perquè el seu home era sord. No rigueu. Aquesta mena de persones existeixen: com que no guanyen res d’esbroncar la parella, perquè no les sent, viuen en un estadi de mala llet permanent.
Em sap greu dir quin va ser el motiu principal de la seua denúncia perquè queda en molt mal lloc, però el diré. Segons ella, feia molt de cas a Juanito i tenia els altres oblidats.
Si he conegut una persona que havia plantat cara a la vida i havia derrotat, fins on era possible, les maldats que la natura pot fer en un organisme, era ell. Amb dos collons! La seua tara física, arrossegada des de la naixença, no era qualsevol cosa. Tenia totes dues cames molt fotudes i, a més, una més curta que l’altra, circumstància que l’obligava a calçar una maleïda bota ortopèdica de més de deu centímetres de plataforma. El cos pròpiament dit, el tenia també deforme: amb la columna tètricament torta i una gepa molt pronunciada. L’ús de crosses era inevitable.
A Cuba jo era el guia i Joan, un viatger, però hauria pogut ser al revés, ja que ell hi havia fet una llarga estada arran d’un seminari de guió cinematogràfic, i coneixia alguns aspectes del país millor que jo.
Aquells dies vaig comprendre fins a quin punt el martiritzava el defecte físic. Imagineu-vos per un moment les vegades que es puja a l’autocar i que se’n baixa en aquesta mena de viatges. Imagineu-vos les barreres arquitectòniques cubanes. Afegiu-hi el sol abrasidor de juliol…
Anem ara al pla particular. La maleta, per exemple, li l’havia de portar sempre jo. Més i tot: en arribar als hotels, li la pujava a l’habitació, hi buscava una superfície plana prou elevada, la col·locava i l’obria. Quan ens n’anàvem el mateix, però al revés. El qui haja estat alguna volta privat d’una cama i haja hagut de fer servir crosses sap de què parle. Dret, a banda que estàs sempre en equilibri precari, tens les mans ocupades amb els bastons de manera que no pots fer res amb elles.
El discerniment i la humanitat del lector de segur que li ha fet entendre que no explique aquests detalls per atorgar-me cap mèrit, sinó per exalçar el tarannà del meu amic. Vegem-ne un exemple: feia més de quinze anys que vivia sol en un pis que s’havia comprat a València. Jo no li havia donat massa importància a aquest fet, però ara que el veia moure’s per Cuba m’adonava del sobreesforç domèstic que havia de fer dia a dia. Un acte tan senzill com portar-te el plat a taula era impossible en un cas com el seu. En sa casa m’imagine que devia tenir la taula prop del banc de la cuina, però als hotels de bufet lliure era ben lluny. El primer dia ell i jo ens acostàrem a l’expositor del menjar, em va dir què volia i jo li ho vaig portar a taula. Ja no en vaig tenir l’oportunitat cap altre dia. Les companyes i els companys de viatge competien per servir-lo com a un sultà.
