Sí, s’acaba l’estiu, i en cinc dies el calendari marcarà tardor i un altre estiu haurà quedat enrere. S’acaba l’estiu i alguns ploren i d’altres fan palmes d’alegria, albiren la calma que suposa tornar a la rutina, els xiquets a escola, els joves a la Universitat o a altres centres, i els més majors a les feines després de les vacances, sí és que n’hi ha hagut, perquè les vacances pagades i estiuejades comencen a ser de nou, tal com està el panorama, un luxe més que un dret.
S’acosta la fi de l’estiu i arriba l’alegria d’ensumar per fi una baixada lleugera de temperatures que, encara fa només uns dies, pujaven a quasi 40 graus, mentre els darrers focs es creuaven encara en la memòria.
Cada estiu és una crònica de foc. I cada vegada ho serà més. Engeguem els aires condicionats i mirem cap un altre costat. Els governs municipals, condescendents i comprensius, instal·len refugis climàtics a les ciutats, les quals resulten, cada colp més, invivibles i intransitables.
Però tot passa, i l’estiu passa i arriba setembre, un mes que és bonic, quasi el millor, però també esgotador. Esgotador perquè cal posar a rodar tota la maquinària, personal, professional, familiar, domèstica, i esgotador perquè ens escura les butxaques amb les matrícules de cursos i activitats diverses, amb la roba nova, el material escolar, els llibres, i tot el que es va espatllar abans o durant l’estiu, i que vam deixar per a setembre.
I la gent treballa, treballem, però no arribem a guardar ni un gallet, i amb sort superem el mes sense deutes perquè endeutar-se és fàcil i està a la mà de “tothom”. Tanmateix, fa anys que em negue a tenir targeta de crèdit —tot i que per a viatjar és útil i “tranquil·litzadora” — , i m’hi negue perquè és una alegria amb perill: et deixa gastar amb facilitat i et fa plorar cada volta que la nòmina se’t queda reduïda a quatre xavos perquè, de nou, has estirat més el braç que la màniga.
I sí, la vida encareix, està, de fet, caríssima, i nosaltres, en general, no cobrem més, o a penes més. És obvi que ens hem (han) empobrit, i això dol i fot. Fot no poder fer el que fèiem abans —que tampoc no era per tirar coets — sense tenir l’ai al cor, o sense poder ajuntar un petit romanent a final de mes o d’any, i alerta, que parle, com aquell que diu, dels privilegiats, perquè sempre n’hi ha de pitjor parats.
Però tot i així, amb deutes i cansament, setembre és un més fantàstic, perquè està ple de bons propòsits, una mica com gener: posar-se a dieta, començar o reprendre el gimnàs, o les classes de música, netejar la cuina a fons, ordenar papers i endreçar la biblioteca per al curs nou, i altres bones intencions. Tanmateix, és un més fantàstic ple de comptes pendents, de tot allò que quedà a l’espera, en stand by, aturat en l’aire, perquè en estiu la vida es “paralitza” i fa massa calor per a pensar i encara menys, per a encertar (els pensaments).
Per això, dissabte passat València es va arrebossar de nou de verd, el verd de les samarretes del professorat valencià, que va mamprendre la seua lluita i va tornar als carrers a demanar millors escoles, més servies, i millores salarials. A demanar que s’acabe ja el parèntesi de les escoles “provisionals” en barracons, instal·lades després de la dana, que les aules estiguin climatitzades, tant per al fred com per a la calor, que baixe la ratio per aula, que hi haja més especialistes i millor atenció a la diversitat, més aules d’acollida, i un llarg etcètera.
I sí, els problemes no s’han resolt, i continuen intactes, després de l’estiu, perquè l’estiu és un parèntesi de “felicitat” enganyosa. De fet, per a molta gent, persones sense mitjans ni diners, amb càrregues familiars, gent amb depressió, gent malalta en general, l’estiu és un tràngol que s’eternitza i crema la gola. I com que al món hi ha d’haver de tot, altra gent necessita i reclama complements vitamínics per a encarar la costera que suposa el final de les vacances i tornar a la feina, esgotats i arruïnats com estan. Però no es tractava de descansar en estiu!
Vista el panorama, sembla que molta gent ho dona tot en estiu: viatja lluny, passa hores i hores en avions, trens i aeroports, o dins dels seus cotxes, suporta una calor extrema, trenca horaris i dieta, beu en excés, s’insola, es gita tard, s’esgota, gasta diners sense pensar-hi massa. L’estiu, un excés ja en ell mateix, sembla estar fet per als excessos. I no passa res, però setembre, ai, setembre! És un temps d’una sensualitat desbordant, quan la mesura i l’harmonia ens visiten de nou.
Tot i que, cada volta més, la gent –si pot– dosifica les vacances i les estén en el temps com mantega sobre una torrada, reservant-se el millor bocí per al final, la majoria no pot triar. I encara avui juliol i agost són els mesos de parar, i setembre és el mes de recloure’s de nou a les oficines, a la botiga, a l’escola, al centre de salut, a l’hospital, a la residència, el temps de reprendre l’activitat al 100 %, com si res no haguera passat.
Enguany —cada any va com va— he tingut un estiu llarg i descansat i setembre, encara mig embadalida, m’ha caigut com un teló que anunciava “la funció s’ha acabat”. I sí, ara toca fer i rebre propostes de feina, d’articles, o reprendre’n les ja fetes, i preparar classes i materials per a projectes que engegaran tots alhora en octubre, perquè octubre és un mes desmesurat, tot esclata en octubre.
I mentrestant, tracte de combatre la sensació de sequera que sovint tenim els escriptors i malde per tornar a escriure. Sobretot perquè ha estat un estiu que m’ha deixat llibertat per a llegir i contemplar l’horitzó, i com va escriure William Faulkner, “no pots nadar cap a nous horitzons fins que no tingues el valor de perdre de vista la vora del mar”. I quanta raó!
Amb més o menys canvis i transicions, tracte de fer d’aquest setembre un nou horitzó.
