Com deia adés, en qualsevol viatge pots trobar persones d’ideologies i de tarannàs molt variats, però tard o d’hora la bona estrela fa que trobes i t’ajuntes amb els qui tens més possibilitats de fer bona lliga.
Pot ocórrer també que les diferents situacions de convivència que s’hi produeixen et facen canviar de parer sobre la primera impressió que havies tret d’algú. I companys de viatge que al principi et semblaven antipàtics, després, quan els has tractat, resulta que són la mar d’agradables. D’uns altres ja te n’adones de seguida, que són afables i bonhomiosos.
Al meu ull clínic no el puc deixar sol. Ho dic per això d’equivocar-me amb les característiques dels companys de viatge. Però encara posseïsc una qualitat més portentosa: el sentit de l’oportunitat, saber quan puc parlar i quan he de callar.
Va ser a Madrid durant un pont de la Puríssima. Cinc o sis xiques, el guia i jo anàrem a sopar a Chueca, al restaurant d’un presentador de televisió. En acabant anàrem a un pub i, com que ningú no badava boca, se’m va ocórrer demanar-los l’estat civil. Mai no ho haguera fet, quin desastre! Va obrir foc el guia, abandonat feia uns dies per la seua parella; no ens va aclarir si femenina o masculina. Ja era la tercera vegada que el deixaven i estava destrossat.
Després parlaren tres o quatre xiques; rosari de fracassos sentimentals. Els faltava molt poc per abandonar definitivament la cerca i capta d’un home i, abnegades, dedicar la resta de la vida a vestir sants.
Només faltàvem per explicar-nos una altra xica i jo, que tot era discórrer alguna història lacrimògena que estiguera a l’altura de les contades fins aleshores. No calgué. L’altra xica havia enviduat feia tres mesos i era immersa de ple en el procés de dol. S’havia apuntat al viatge per desemboirar-se… Començà a plorar amb gran sentiment i, quan arribàrem a l’hotel a bord d’un taxi monovolum, encara no havia parat. Les altres xiques no la deixaren mai sola i, per torns, li feien els cors en la plorera. El guia tenia també els ulls rojos i em mirava d’una manera estranya. Ignore si amb aquell esguard tan penetrant pretenia matar-me o seduir-me.
Quin final de dia tan lamentable. M’he guardat prou de demanar mai més a ningú el seu estat civil.
