No pensava que arribaria a temps d’escriure sobre la vaga educativa. Trobe que ningú hauria imaginat que, gairebé un mes després, la lluita de les docents valencianes es trobaria al punt d’ebullició que estem vivint, després de la jornada interminable de diumenge 31 de maig. Però ací som, ací seguim i mentre escric aquestes línies la ciutat de València es troba col·lapsada, un dia més, per milers de samarretes verdes.
Algunes vam tindre diumenge a la nit el privilegi de resistir finsa la matinada davant de Conselleria. Se’n podrà fer moltes valoracions, la nostra és que som un dia més a prop de guanyar la vaga. Que som un dia més a prop d’apuntalar l’educació pública, un dia més a prop de guanyar la batalla pel valencià i un dia més a prop de qualsevol meta que vulguem aconseguir. Perquè ho hem tornat a fer, hem tornat a accelerar la història.
Deia un revolucionari que hi ha dècades en què no passa res, i setmanes en les quals passen dècades. I nosaltres, en els darrers anys estem vivint moltes setmanes en les quals passen dècades. I que a una velocitat vertiginosa passem de ser individus, només capficats en el nostre benestar, a ser poble i a ser classe. Solidàries davant de danes, desafiants davant de consultes, poderoses davant de presidents, irreverents davant de genocidis; i ara, implacables i incansables defensores dels nostres drets.
Però no és moment de fer repàs dels darrers anys, sinó d’aprofitar l’escletxa que han obert les docents per avançar.
Avançar en una visió més crítica sobre el monopoli de la violència per part de les forces de seguretat. Així ho vam viure. Eren massa recents les imatges de l’agressió a una companya per contenir la ràbia. Calia posar el cos i fent-ho no només hem fet retrocedir la policia, sinó que també hem avançat anys. Era el moment. Ells tenien la certesa que la seua violència desallotjant centenars de samarretes verdes, de matinada, de la porta de conselleria seria jutjada fortament pel poble. Ho sabien. I calia deixar-los clar que nosaltres també ho sabíem.
No es tracta de no tindre por: és una sensació legítima, i la policia està entrenada per atemorir. Es tracta d’encoratjar-nos, les unes a les altres, a plantar cara. Es tracta d’aprendre a sentir la calor de la companya que, al nostre costat, ens agafa pel braç i ens dona força. Es tracta de qüestionar, amb accions com les de diumenge, la neutralitat de la seua violència i entendre que, malgrat que ens intenten imposar codis de conducta per minimitzar l’impacte de la protesta, cada vegada que nosaltres exercim el pensament crític, que desobeïm les seues ordres i trenquem els seus marcs, obrim no només la possibilitat de qüestionar eixa violència quan s’expressa contra altres col·lectius, sinó també la de qüestionar el mantra de la inutilitat de la protesta i la mobilització de masses. Obrim la possibilitat d’avançar.
Avançar en una confrontació directa amb el poder polític. Com es va fer amb Mazón i companyia. Que la consellera haguera d’esperar a eixir a les 2 de la matinada, per la porta de darrere i sense la pizza que havia encarregat per sopar, és una altra d’eixes petites però grans victòries que ens assenyalen el camí. I s’entén la frustració del moment en què va escapar, però pensem-ho bé: va haver d’escapar. Ella pensava alçar-se de la taula de negociació i marxar cap a casa, tranquil·lament, a mitja vesprada, que ja n’hi havia prou que li hagueren fotut el pont. De segur que no oblidarà eixa nit. No ho fem nosaltres tampoc.
Avançar, també, en la participació política directa. Diumenge a la nit eren els sindicats majoritaris qui a les dues de la matinada s’emportaven un bany de realitat i veien com la seua proposta de fer concessions a la policia eren rebutjades en assemblea. Precisament, si una idea ha pres força en les últimes setmanes i es va fer palesa despús-ahir, és el poder de l’assemblea, la màxima expressió del poble, de la classe obrera organitzada. Tot el poder a les assemblees. Un vell lema que manté intacta la seua vigència i que quan arriba el moment deixa de ser un eslògan buit i ens permet albirar la societat que volem.
Som en la quarta setmana de vaga. I ara què? Doncs ara, continuar avançant. No cal socialitzar més les demandes ni contindre la ràbia. El temps de la pedagogia i el bonisme ha acabat, ara l’impacte ha de ser directe i cap al poder polític. El relat està guanyat, aquesta vaga ja és històrica i si som referents és per protestar i no callar. Aprofitem l’embranzida. Estenem el conflicte. Enfortim les eines: les assemblees de docents, les famílies organitzades, els col·lectius de barri, els sindicats combatius, les caixes de resistència. Fa mesos que diem que començava un nou cicle de mobilitzacions. És avui. És ara. Tot el poder per al poble.
Paul Muñecas és militant d’Endavant OSAN a la Marina Alta.
