M’enrabia el maltractament que vol fer com si no hi siguera. Estrangularia tots els comentaris, acabats amb un somriure, que es volen col·locar per damunt d’alguna de les meues llengües, o de les dues. Els fan amb el convenciment que atorga sentir que es posseeix la veritat absoluta, però amb la urgència de reafirmar-se, perquè són conscients que ocupen un privilegi injust i violent.
Fa un any que vaig vindre a Bilbao. Tothom em deia que a penes practicaria el basc perquè ningú no el parla, i menys encara a la ciutat. Quan hi vaig arribar, que no en sabia, parlava quasi sempre en castellà, però sempre deixava clar que era temporal, que estava aprenent basc. Moltes vegades em deien que “ui, l’eusquera, és que se’m va fer bola perquè em van obligar a estudiar-lo”. I vaig començar a explicar que a mi m’havia passat el mateix amb el castellà, que m’havien obligat a estudiar-lo, i que l’havia aprés d’aquella manera. I tothom s’ho creia.
Ara no es creuen que tinc tanta gent amb qui parlar en basc. He conegut moltes persones que m’han dit que l’han perdut o que l’estan perdent perquè no tenen amb qui parlar-lo. Al principi pensava, quin greu i que difícil deu ser. I preguntava a tothom qui coneixia si el parlava: de vegades em responien no, de vegades clar, cada dia, i de vegades sí, però a penes el practique. I jo demanava practica’l amb mi, necessite aprendre’n. I ara, quasi sempre que em trobe amb algú, parlem en basc. Algunes l’estan aprenent, igual que jo, i de vegades no sabem massa bé si la frase que hem formulat és un sacrilegi, però seguim, i ens entenem, i ens fem entendre.
Un amic em va preguntar si creia que amb el basc passava el mateix que amb el valencià, que et fa molta, molta il·lusió trobar algú que el parla quan viatges, o en qualsevol lloc on no t’ho esperes. Li vaig respondre que seguríssim que sí, que a la gent li canvia la cara quan el fas servir, que canvia la conversa, que canvia tot. És el remitent directe de casa.
Entretant, he rebut comentaris ben desagradables; en realitat, molt semblants als que hi ha a totes bandes per minimitzar qualsevol llengua minoritzada. Vaig coincidir amb una persona que em va fer entendre que totes aquelles que no tenim com a llengua materna el castellà no el parlem bé. Com si fora un delicte equivocar-se quan parles en una llengua que no és la teua, o parlar-la amb l’accent i amb peculiaritats de la teua. Com si existira un castellà perfecte únic.
I ara mire tot el que tinc després d’un any, tot el que tinc que es troba lligat a la llengua. Ara quasi ningú no em diu que és un projecte inútil, ni em diu que no trobaré amb qui parlar-lo, perquè és un fet que la gent hi és. Però per estimar les coses xicotetes cal mirar amb atenció, cal apropar-s’hi amb calma, i cal descreure la supèrbia dels altres.
Fa un any que visc ací, compartint pis, amb gent molt tranquil·la, i hi estic bé. Però no és ma casa, i no sé fins a quin punt és una estada temporal. Aquesta setmana s’ha tornat a posar sobre la taula la crisi de l’habitatge, la urgència de fer alguna cosa. No sé quina repercussió tindran els crits i totes les protestes que farem, no sé fins a quin punt deixaran que ens ofeguem, si esperaran fins que acceptem viure en la incertesa eterna, si esperaran fins que oblidem el significat de casa.
