A Déu pose per testimoni que no podran derrocar-me. Sobreviuré, i quan tot haja passat, mai tornaré a passar fam, ni jo ni cap dels meus. Encara que haja de mentir, robar, mendigar o matar, a Déu pose per testimoni que mai tornaré a passar fam!
Scarlett O’Hara (Allò que el vent s’endugué, 1939)
En este article proposaré una possible raó per a entendre per què la idea del decreixement pot provocar por en extenses poblacions assalariades dels països del centre del sistema. Sabem que les elits que viuen del capitalisme fossilista són les primeres interessades a rebutjar, estigmatitzar i denigrar la proposta del decreixement, perquè també neguen o minimitzen el col·lapse ecosocial al qual esta proposta intenta donar una resposta efectiva. Això es deu al fet que el capitalisme depèn del creixement constant per a maximitzar els seus guanys i mantindre’s viu, per la qual cosa el decreixement representa el seu major obstacle. És comprensible, llavors, que els sectors dominants ho menyspreen o ho ignoren.
No obstant això, també és cert que una gran part de les classes populars dels països amb alts ingressos pot mostrar resistència i temor a les propostes decreixentistes, tot i els indubtables beneficis ecològics i socials que aquelles poden aportar. Fins al punt de secundar per defecte a les forces neoliberals que promouen les suposades virtuts del creixement constant. Es tracta d’una narrativa potent i persuasiva, feta des del poder, però les poblacions esmentades li donen el seu consentiment en estar convençudes de pertànyer a la pròspera «classe mitjana» del món ric. En realitat, estes persones enfronten nombrosos problemes, tots ells amb arrels sistèmiques, encara que s’aferren a la comoditat del «normal», a un passat enyorat de seguretat material o a l’esperança que les múltiples crisis actuals seran superades. És cert que hi ha indignació i protestes recurrents, però en general les masses d’assalariats respiren literalment l’asfixiant atmosfera capitalista. Se senten ansioses, decebudes, cansades, i els resulta molt complicat prendre distància crítica, perquè bastant tenen amb «anar fent».
La psicogeneaologia i el trauma de la pobresa
La raó de la por al decreixement que vull destacar remet al que estudia la psicogenealogia. Es tracta d’una disciplina que explora com les experiències i esdeveniments vitals més crucials dels nostres avantpassats poden influir en la nostra manera de pensar i actuar en l’actualitat. La psicogenealogia sosté que els traumes, secrets i conflictes no resolts dels nostres antecessors poden transmetre’s a través de l’inconscient familiar de generació en generació, impactant les nostres vides de diverses maneres. La psicogenealogia utilitza diverses eines, mètodes i enfocaments, que orbiten al voltant del treball amb l’arbre genealògic. Es busca revelar les connexions ocultes entre les vivències traumàtiques del passat i les dificultats actuals, brindant l’oportunitat de sanar i transformar patrons negatius o limitants.
Els patiments, pors i traumes dels avantpassats afecten les noves generacions en una línia hereditària directa, tant físicament com psíquicament. Així ho han demostrat diversos estudis al llarg dels últims anys sobre guerres, catàstrofes, matances, tortures, privacions, sofriments i altres commocions que són capaces de transcendir, arrelant-se en l’inconscient de l’ésser humà. Fins al punt que l’emergent ciència de l’epigenètica ha confirmat que eixes commocions han produït canvis heretables en l’expressió de gens, que no impliquen modificacions en la seqüència d’ADN, però que tenen importants impactes en la salut física i mental dels individus.
És rellevant recordar que la pobresa, l’explotació, la vulnerabilitat i la misèria han sigut experiències quotidianes per a les classes treballadores (llauradors, artesans, obrers) a l’Occident modern capitalista des dels inicis de la Revolució Industrial fins a pràcticament la meitat del segle XX. Fams, malalties, guerres, genocidis, precarietat material, emigració forçosa, analfabetisme i explotació van acompanyar l’ascens i desenvolupament del capitalisme, basat en l’acumulació per despossessió i la destrucció del procomú. Estes experiències, agreujades pel model patriarcal de societat en el cas de les dones, s’ha anat manifestant, generació rere generació, en problemes personals i familiars, que evoquen un horitzó vital d’abandó, violència, necessitat material, exclusió social i l’absència d’esperança. Si considerem les generacions que van viure durant la configuració de les anomenades classes mitjanes modernes, existix un període històric marcat per privacions severes i catàstrofes, com les guerres mundials, els genocidis o la Gran Depressió. Esdeveniments que van deixar una profunda empremta en l’inconscient col·lectiu, transmetent una traumàtica herència en forma de temorosa aversió a la pobresa i a la misèria.
Després del final de la Segona Guerra Mundial i en el context de Guerra Freda, el capitalisme va consentir a moderar el seu marge de benefici a canvi de pau social. Es va iniciar un període de relativa estabilitat i avanç econòmic, uns anys d’Estat del Benestar i eufòria desenvolupista que semblaven consolidar un benigne model de creixement permanent en el Primer Món. Encara que este benestar s’aconseguira a costa del malestar dels territoris perifèrics del sistema, o encara que l’escassetat artificial haja sigut induïda pel capitalisme mitjançant el consum massiu per a continuar creixent, el rellevant és que les idealitzades classes mitjanes dels països rics han gaudit d’un oasi temporal de prosperitat i estabilitat econòmica, traduït en una sensació de seguretat existencial.
Semblava que els malsons associats a la pobresa i el «subdesenvolupament» estaven feliçment superats, però l’ofensiva neoliberal orientada a assegurar un nou cicle d’acumulació capitalista a partir dels anys 80 del passat segle, amb el seu agressiu atac a les conquestes i drets socials, ha fet realitat el temor a la volta a la precarietat. Especialment, després de la crisi econòmica de 2008 i les polítiques d’«austeritat», que tant ha retallat la despesa pública en béns socials i protecció social, mentre les elits s’enriquien encara més. El meu plantejament és que la convergència de diversos factors, com l’augment de la desigualtat social, la dissolució de les classes mitjanes, el deteriorament de les condicions materials de vida, el declivi energètic, la crisi ecològica i la pandèmia de 2020, juntament amb les preocupacions sobre el futur de les generacions esdevenidores, podria estar reobrint antigues ferides que mai van sanar per complet. Això estaria provocant la reactivació de temors arrelats en l’inconscient col·lectiu, relacionats amb traumes històrics associats a la pobresa, heretats de les generacions anteriors. Després d’un període de prosperitat que ara es considera un breu parèntesi en la història, sembla que ningú està disposat a tornar a enfrontar-se a la privació o a permetre que els seus fills tinguen una vida pitjor que la dels seus pares. Les persistents protestes populars contra les polítiques d’austeritat neoliberal són prova clara d’esta inquietud social.
El decreixement com a teràpia col·lectiva
Davant la magnitud del col·lapse ecosocial provocat pel neocroliberalisme en un context de capitalisme crepuscular, amb les seues possibles derivades ecofeixistes i exterministes, es planteja el decreixentisme com a solució o alternativa. Com assenyala Jason Hickel, el decreixement busca una reducció planificada de l’ús excessiu d’energia i de recursos per a tornar a posar l’economia en equilibri amb el món vivent de manera segura, justa i equitativa. La idea és garantir vides dignes per a tots. Per a això, com subratlla Carlos Taibo, al Nord del planeta cal reduir inexorablement els nivells de producció i de consum, aplicant principis i valors molt diferents dels que hui abracem, materialitzats en pràctiques com la relocalització, l’agroecologia, la desindustrialització, la reruralització i una nova concepció dels límits.
No obstant això, malgrat la peremptòria necessitat del decreixement, no ha de donar-se per descomptada la col·laboració immediata de la ciutadania. Més aviat al contrari. Les classes mitjanes del món ric, en haver gaudit de dècades d’estat del benestar després d’una llarga història de privacions, experimenten temors profunds i resistència a realitzar el que poden interpretar com a sacrificis que els facen reviure el trauma històric de la pobresa. Perquè subsistix en el seu inconscient personal, familiar i de classe un record intergeneracional d’aquell trauma, capaç d’induir la por ancestral a reviure aquelles dificultats històriques que es consideraven totalment superades.
Encara que el necroliberalisme és la font de tota fragilitat, precarietat i vulnerabilitat d’eixes classes mitjanes desestructurades, paradoxalment la seguretat i el benestar anhelats es poden percebre com amenaçats per les propostes de decreixement, la qual cosa desencadena respostes de resistència al canvi, atiades per l’hegemònica narrativa de les elits corporatives. No es tracta tant d’una falta de voluntat per a abordar canvis necessaris en la forma de vida, sinó de l’impacte emocional dels traumes intergeneracionals dels quals no sembla existir consciència. El que la psicogenealogia permet entendre és que la por popular al decreixement no ha d’interpretar-se com purament irracional o políticament reaccionari, sinó com una resposta psicològica basada en dures experiències passades, que afecten els arbres genealògics i generen respostes purament defensives. Només entenent això, sense estigmatitzar als que oposen una dolguda resistència, es pot treballar en la sanació, la transformació de creences limitants i l’establiment d’una concepció diferent d’abundància. I ací és just on entra el joc el decreixement com una espècie de teràpia col·lectiva.
Si per a abordar el trauma cal encarar-lo, acceptar-lo i travessar-lo, que és el sol ser comú a les psicoteràpies personals, el decreixement pot ser una sort de teràpia en termes socials. Si considerem que el temor de les classes mitjanes vingudes a menys és «tornar a passar fam», ha d’explicar-se amb pedagògica paciència que el retorn d’aquelles a la pobresa només es produirà si es persistix en la gestió necroliberal d’un col·lapse descontrolat. En psicoteràpia moltes vegades es tem més a la teràpia en si que al que esta pretén sanar. En este sentit, el decreixement pot ser la manera d’afrontar el trauma heretat i superar-lo, perquè com assenyala Hickel, implica una descolonització mental. Només així es pot contribuir a diluir el conjunt heretat de pànics, sentiments de culpa, insatisfaccions, frustracions, amargors i pèrdues.
Si en l’àmbit individual la psicogenealogia pot ajudar a explorar i abordar els efectes dels traumes familiars perquè siguen superats, en l’àmbit col·lectiu el decreixement no sols seria la principal estratègia per a evitar els pitjors efectes del col·lapse i generar una transició ecològica justa, sinó un remei necessari per a afrontar i desarticular els arrelats fantasmes del passat. En el Segle de la Gran Prova, per a aplanar el camí cap a una societat més justa, resilient i en harmonia amb la vida, primer cal desactivar les pors que el sistema està encantat de reforçar i reproduir. Cal atrevir-se a decréixer materialment perquè també decresquen, i al final desapareguen, els opressius llastos generacionals amb els quals ens ha anat fent carregar el sistema. Quan cada vegada més gent descobrisca que el decreixement és la fórmula per a desprendre’s d’aquells vells temors, sanar col·lectivament i avançar cap al bon viure, potser tot siga molt més fàcil.
