Dissabte passat, desenes d’organitzacions i més d’un centenar de persones van respondre a la crida per a impulsar “Una tardor valenciana” a Ca Revolta. Però no ens enganyem: açò no naix d’una voluntat abstracta de construir un món millor. És, abans de tot, una confrontació contra uns subjectes polítics que tenen trets específics i que, en cada etapa històrica, exerceixen el domini amb formes particulars. I ara, eixe domini pren la cara de Vox i dels seus equivalents arreu del món.
Perquè el laboratori de l’extrema dreta on l’Estat espanyol va començar els seus experiments de polítiques autoritàries, antisocials i de mort va ser el País Valencià el 2023. I és just ací on els posarem fi.
La successió de Mazón per Pérez Llorca no és un relleu casual. És la prova que el PP assumeix com a propis els eixos de Vox: pressupostos que retallen sanitat, educació i serveis socials; negació del canvi climàtic i permisos per a construir en zones inundables; reconstrucció convertida en negoci per a empreses amigues; caça com a formació escolar; eliminació del llenguatge inclusiu; xantatge a les persones migrants amb les prestacions socials; i un decret de simplificació administrativa que vulnera drets socials.
Ara bé, cal anar més enllà de la denúncia puntual. El que observem al nostre territori no és una anomalia, sinó una peça més d’un procés global: l’evolució del capitalisme global cap a un imperialisme regional que fa possible l’aparició de voxes arreu del món. No es tracta d’unes conselleries intransigents ni d’un govern autònom excessivament dur; es tracta d’un estil de govern autoritari que basa la seua identitat en la intolerància i el tancament en banda, i que electoralment es reforça amb eixa duresa. La seua duresa no els fa perdre vots, sinó que els reforça.
Per això, les reivindicacions no poden quedar-se en el terreny tècnic o pressupostari: cal enjudiciar Mazón i tot el seu Consell, després de la seua dimissió, així com tots els còmplices; impulsar un pla estratègic de reconstrucció amb participació ciutadana real a través de comitès locals; aplicar plans d’emergència immediata per a habitatges, col·legis i infraestructures; derogar els decrets i pressupostos del pacte PP–Vox; revisar urgentment els Plans Generals d’Ordenació Urbana per a impedir noves construccions en zones inundables; exigir un finançament just i denunciar el FLA com una eina d’extorsió —recordem que, des de principis del segle XX, més del 19% dels diners no retornen—; garantir el pagament immediat dels deutes pendents amb tots els serveis concertats; i assegurar una renda bàsica que garantisca ingressos suficients per a totes les persones, perquè ningú quede enrere en aquest procés de reconstrucció social.
Però aquestes demandes només tenen sentit si les emmarquem en el conflicte de fons: no estem davant d’un problema de gestió, sinó davant d’una ofensiva ideològica i de classe. La vaga general indefinida del sector educatiu ens ha mostrat el camí: unitat, dignitat i ocupació sostinguda de l’espai públic. Cap sector aïllat podrà obtindre millores significatives si no canvia el context polític. Canviar el context polític esdevé una condició prèvia. Cal afeblir l’actual govern autonòmic fins que, per por de perdre-ho tot, es veja obligat a cedir davant els diferents moviments socials.
L’experiment de govern conjunt PP–Vox, que naix el 2023 i s’estén a bona part de les autonomies, ha de començar a trobar la seua fi al nostre territori. I eixa fi no vindrà d’una crida genèrica al diàleg, sinó de l’enfrontament organitzat contra unes polítiques que, en aquest moment històric, encarnen la dominació regional del capitalisme global. Per això, “Una tardor valenciana” pot tindre un bon inici en l’oposició als pressupostos de Pérez Llorca, però només si entén que el seu adversari no és un govern ineficaç, sinó un projecte de poder amb rostre concret —i que, arreu del món, eixe rostre adopta noms semblants.
Que aquesta tardor siga la nova primavera.
