Ja vos vaig dir el mes passat que aquest títol era massa bo com per a no furtar-lo a la Patri i en Berni. Tampoc no se m’ha acudit res millor, la veritat. Vorem si encaixa amb el tema. Trobe que sí, ja em direu. El tema, per a sorpresa de ningú, són les eleccions espanyoles. Que, per cert, ens han fotut l’Aplec de la Marina. “No te lo perdonaré jamás, Pedro Sánchez”.
El cas és que al país veí hi ha eleccions generals. I com que, a més de veí, és invasor i ocupant, vet ací que el que passe a Madrid el pròxim 29N tindrà una certa rellevància en aquest petit indret de la Mediterrània que alguns ens encabotem a anomenar Països Catalans. A aquestes altures de la tardor, ja ens hem papat el “culebrón” del Front Ampli i els seus subseqüents spinoffs territorials, els tripijocs al Senat, la Llei de Nets i tot això i allò.
Així les coses, hi ha algunes consideracions prèvies per a situar, a parer meu, l’estat de la qüestió: la primera, que done per suposat que ningú de qui llegiu aquest article vos alegrareu d’una hipotètica victòria de la dreta extrema i l’extrema dreta (si no és el cas, si te n’alegraràs, ves-te’n a pastar fang, fatxa, açò no va amb tu i no tinc temps ni ganes de fer pedagogia política). La segona, que qui habitem aquesta petita part del país que va des de lo Riu Sénia fins al Riu Segura, ens trobem habitualment orfes d’alternatives polítiques mínimament transformadores o radicals. Aquest és un meló que un dia tocarà obrir, companyes de la CUP, però com deia Aragorn davant les portes de Mordor, “avui no és eixe dia”. Cert és que la CUP ha decidit no presentar-se el 29N, però tant ens fa, tampoc no hauria pogut votar-la ningú, ací al País Valencià.
Aleshores, moltes encarem la situació amb una pregunta recurrent: i ara què fem? Aquest és el moll de l’os d’aquestes línies. Vull compartir amb vosaltres els meus maldecaps i la manera que he trobat de fer-los front. Avui vos parle com a individu, no com a militant d’un espai polític que inclou, almenys en part del país i no en aquests comicis concrets, una candidatura electoral amb representació.
La primera cosa que tinc clara és que parle des del privilegi. Com a persona blanca, cis, heterosexual, amb residència legal i un mínim vital assegurat, sé que no seré el primer a patir les conseqüències del previsible canvi de govern en la Moncloa. Per això em costa molt assumir la lògica del “com pitjor, millor”. Em fa neguit, perquè sé que no seré jo qui patirà eixe “pitjor”. Seran les dones i les identitats dissidents, seran les persones trans, els gais i les lesbianes, seran les persones racialitzades, les migrants, les precàries, les que sempre han habitat els marges i que ara encara viuran més por, més violència, més dolor. No he patit res del que elles han patit, i no ho puc imaginar. No sé si sobreviuria, no soc tan fort com elles. El que sí que sé és que odiaria ser culpable, per acció o per omissió, del càstig que els espera si l’odi ultra arriba al poder.
La segona, que tampoc vull acceptar que no hi ha alternativa més enllà del sanxisme i la resta de partits que li donen suport. Que el PSOE ha governat a Espanya durant dècades, i concretament els últims 8 anys, i no ha fet res per solucionar el problema de l’habitatge (injectar diners als rendistes via bons joves i coses així, per favor, foteu vergonya), ni ha derogat la llei Mordassa, ni ha parat els desnonaments, ni la violència policial, ni la despesa militar, ni el racisme estructural, ni res de res. I la resta, tampoc. I al País Valencià, tampoc.
I llavors, Paul, què fem? Doncs no ho sé. No tinc la resposta. El que sí que sé és que hem de llevar-nos de damunt la culpa, eixe maleït verí judeocristià que ens han inoculat des de ben xicotets. I més encara en el món de la militància d’esquerres, on tenim tendència a acarnissar-nos amb l’errada o la contradicció i, en canvi, ens costa horrors valorar l’esforç, el compromís honest, les petites victòries.
Vull dir-te amb açò que tranqui, que no és culpa teua. Que el món no canviarà per allò que tu faces o deixes de fer el 29N. Si la teua única implicació política és votar cada cert temps, doncs fes-ho. Si lluites cada dia i no vols votar perquè ningú no et representa, no ho faces, igual que si un dia no vas a una mani o a una assemblea. I si vols votar a qui siga, amb una pinça en el nas o convençuda, o més o menys convençuda o pensant en la teua veïna trans o en el veí migrant sense feina, doncs fes-ho també. I ja està. I passe el que passe, sigues indulgent amb tu mateixa i amb la resta. I l’endemà, seguirem ací i tocarà seguir organitzant l’optimisme, o la ràbia, o l’esperança o la necessitat imperiosa que tot esclate i arribe un canvi. I abans d’això, tenim una vaga general a organitzar, baixa al comitè del teu barri o del teu poble i participa, dona la cara. I passe el que passe, toca seguir espentant la fotuda finestra d’Overton i fer que ser un fatxa de merda torne a fotre vergonya, i això ho podem fer cada dia, no cal esperar unes eleccions.
Supose que nos vos hauré aclarit gran cosa, però què esperàveu? Si fora tan fàcil canviar el món, segurament ja hauria passat abans, oi? Toca seguir intentant-ho. Ànims.
Paul Muñecas és militant d’Endavant (OSAN) a la Marina Alta.
