A principis dels noranta els herois salvatges de la tribu del 68 vagaven cofois pels carrers de totes les ciutats d’Europa, de nord a sud, d’est a oest. Buscaven desesperadament Shiva guiats per la veu hipnòtica de Nina Hagen que tot just havia acabat de parir potser en el cor en runes d’un edifici del Berlín oriental. Esperaven que el déu blau els alliberara dels sofriments de la seua presa de consciència com a humans especials en què sobtadament havien mutat; que aturara el creixement dolorós dels seus ossos i de les seues extremitats; que assaciés la fam infinita dels seus sexes poderosos, erts, humits, pegallosos com resina de pins, sexes diamantins, aurífers, sucosos com figues obertes o talls de meló d’Alger regalimant… Encenien al déu pare de la dansa vares de grifa, s’escampaven per ell pols blanca pel cap, s’alimentaven les venes amb la sang de les roselles i l’aigua del Ganges i, sobretot, resaven amb totes les seues forces i cantaven en tots els seus idiomes submergits en el mar de les ombres del dubte i de la desesperança i de l’alegria, també. Aquella alegria de viure que llavors podia arribar a estabornir els sentits.
Tot plegat, necessitaven més que mai Shiva per tal de destruir i alhora renovar-se, per tal de poder suportar la seua condició provisional d’immortals la qual gaudien i patien a parts iguals amb el deliri aterridor i desconcertant dels bojos.
Hi havia molts entre ells que a les nits fredes dels dissabtes pobres saltaven per sobre les tanques del Parc del Nord perquè una puta vella els fera una fel·lació maldestra entre bardisses fartes d’excrements de gossos i indigents; els qui s’excitaven confonent-se enmig del ball frenètic dels pecadors gojosos del Satanasa abans d’anar a entregar els seus cossos joves en una de tantes orgies clandestines que se celebraven cada segon en la ciutat merdosa dels porcs senglars. Hi havia els que buscaven el palpoteig febril en el bell mig de les cambres fosques dels clubs per a homes que hi havia de vora el Mercat des d’on, ben sovint, es podia sentir el dring dring drang drong de les santes campanes de Santa Caterina decapitada fendint una simfonia de gemecs de plaer. Hi havia els que copulaven enmig dels parcs, secretament, apressadament… Adrià famolenc penetrant impúdicament el forat del jove Antínous de Bítinia, ara sense amor, des del poder mentre una colla de vells delerosos, impotents, fastigosos i tristos els feien rogle.
La tribu salvatge del 68 allà pels noranta fugia cap al no-res i cap al tot amb aires de cérvol mascle, recorrent boscos impenetrables, plens de perills. Eren tot i eren res. Enmig d’aquell desvari s’enamoraven tendrament per a una eternitat posant ullets d’àcid lisèrgic, deixant-se caure suaument dins del pou de les promeses, mutilant les escorces dels plàtans amb dibuixos obscens i noms, molts noms: Joan, Yvette, Isaac, Michel, Roman, Ivo, Mercè, Francesca, Maria, Manel, Ramón, Montse…
S’enamoraven mentre llegien Rodoreda, Navarro, Jàfer, Carme Riera, Isabel-Clara Simó, Kafka, Virginia Wolf, Auster, Flaubert, Cèline, Yourcenar, Pessoa, Henry Miller, Anaïs Nin, Blai Bonet, Maria Barbal, Proust, Edmund White, García Márquez… S’enamoraven a Praga, a Lisboa, a Alacant, a Girona, a València, a Paris, a Sant Petersburg, Sidney… en un llogaret, entre les quatre parets d’un pis d’estudiants a tocar de l’estació de Sants… Mentre escoltàvem The Smiths, Red Hot Chilli Peppers, Corelli, Marais, Holst, Enya, Iggy Pop…
S’enamoraven mentre els encalçava el virus devorador, afamegat de la SIDA, en cadascun dels seus generosos actes d’amor, en cada sacrifici ritual que li oferien al desig purificador. Vivien dins de l’acceleració brutal del món i morien també només que no ho sabien o potser ho volien ignorar. Vivien i morien en el record d’uns pares que eren i no eren, que havien tingut o potser no, que coneixien o desconeixien.
La tribu salvatge del 68, als anys noranta, va vèncer la por de viure i va burlar la mort. I la tribu, ara, després de tant de temps i de tanta destrucció, entre les restes d’una batalla contra l’existència pesant, persisteix.
Ho he vist molt clarament aquests dies mentre llegia Nu (Vincle, 2026) de Carles Cortés. Herois, simplement. Vam ser, som herois. Cortés convertit en el llegendari Teseu, amb l’ajut de l’Ariadna de la saviesa derrota en Nu el Minotaure brutal que es passeja pel laberint de la vida. Quin gran relat el d’aquest Teseu tan nostre!
Diu Cortés: “(…) Escriure és viure… i deixar constància de l’existència, de les experiències viscudes: de l’amor… Aquesta és la diferència: quan estimes no és així, no tens cap pressa. I no vols que passe el temps. Ara, amb la maduresa assolida, vull que córrega, que deixe d’aturar-se. Però sé que havia de viure l’experiència per saber on soc i, potser, qui soc. Tot per la maleïda passió pel descobriment, per la recerca de cossos nous, de sensacions intenses i innovadores. Per la necessitat de créixer, conèixer, sentir. Ja he assaborit el món complex de les emocions. Ja he gaudit. Ara toca viure. (…)”.
Escriure és sobreviure. Teseu, ens veiem en la pàtria del desig, del ser, del viure. Recorda però abans d’entrar a les aigües que besen Atenes de canviar les veles negres del teu vaixell per veles blanques de llum.
