Ja tornem a estar en campanya electoral. Des de fa tres dècades -potser des de la derrota de Felipe González en 1996- les eleccions al Espanya les decideixen els abstencionistes. Els abstencionistes d’esquerres, concretament. Quan la majoria social decideix eixir a votar, guanya l’esquerra. Quan una part d’aquesta majoria s’arruga, guanya la dreta. Com han explicat sociòlegs de prestigi, la dreta espanyola fa anys que sempre té els mateixos vots: entre PP i Vox, ara mateix, dotze milions. Ni un vot més, ni un vot menys. Ara bé, d’aquests dotze milions, no s’absté ni Déu. Van tots el dia dels comicis amb la papereta a la boca.
L’electorat d’esquerres, en canvi, és molt primmirat. De seguida s’esglaia, s’ofén, s’encongeix. En aquestes eleccions, les enquestes detecten una gran bossa de possibles electors progressistes que sembla que no estan motivats per exercir el seu dret el proper dia 29 de novembre. Però les enquestes, és clar, no es limiten a reflectir un estat d’opinió: també el promouen. Si no, no s’explicaria que cada mitjà en tinga una que coincideix sempre sospitosament amb la seua línia editorial.
Ara suposem que, com al 2023, les enquestes més o menys interessades s’equivoquen. En 2023 es van enganyar totes, excepte la del CIS. I llavors? Vos imagineu Feijóo i Abascal la nit del 29 engolint-se la ràbia i els mocs davant una nova victòria dels partits d’esquerres? El problema -sí, el problema- és que després de tot el que han insultat, intoxicat, maniobrat i mentit, ¿penseu que la dreta acceptarà sense més tornar a perdre? En una situació semblant, Donald Trump va enviar una horda d’indocumentats a assaltar el Capitoli, capitanejats per un tipus disfressat de bisó…
Així les coses, em pregunte si els possibles abstencionistes d’esquerres o simplement moderats s’ho han pensat bé. Tindran les seues raons per a desconfiar, per a estar molestos, fins i tot indignats. Però que reflexionen.
Naturalment, tinc molt de respecte per les persones que decideixen deixar de participar en tota mena de comicis. Cada una d’elles serà un món i tindrà unes motivacions poderoses. Uns estaran desencantats per l’acció dels diferents governs progressistes, uns altres no creuran en el sistema, alguns consideraran que cap partit amb possibilitats de traure escó és suficientment d’esquerres, o que no són prou nacionalistes, o valencianistes, o catalanistes… Em sembla tot bé: jo només puc explicar les meues raons. Des que vaig fer díhuit anys, he votat sempre. Hi ha coses que m’han agradat de la gent a qui he votat, i d’altres no, però he considerat que no votar simplement obria el camí al conservadorisme, i això no era una opció. No perquè abomine del pensament conservador: crec que té tantes coses positives com el progressista. Però a Espanya no hi ha autèntics conservadors: el vot de dreta és bàsicament reaccionari, tipus malencarats i insultadors (això s’ha exacerbat en els últims anys fins el paroxisme) que defensen privilegis (in)confessables sense cap vergonya. I el més al·lucinant és la massa d’electors que, contra els seus propis interessos, els segueix i els vota. Ara d’això en diuen “fatxapobres” i no els puc tindre més llàstima. Són els que més patiran si l’extrema dreta arriba a Moncloa, però els estarà ben merescut.
En resum: cada ciutadà progressista que té pensat abstenir-se en les pròximes eleccions ho vol fer per uns motius moralment irreprotxables. Però la pregunta és: ¿realment volem que s’assagen a Espanya les polítiques que estan arruïnant els Estats Units, l’Argentina o Xile, per no parlar del futur que espera a la nostra llengua i la nostra cultura sota l’hègira espanyolista i reaccionària?
La resposta a aquest interrogant és individual i intransferible. Cadascú que carregue el seu mort.





