(Als indignats)
Estimat lector, si té conviccions apassionades sobre assumptes qüestionables, ha de saber que hi ha una estratègia amb la qual vosté pot prendre consciència de la seua pròpia parcialitat. Si l’enfurisma una opinió contrària a la seua, això pot ser un senyal inequívoc que vosté té, inconscientment, la seguretat de no posseir motius suficientment vàlids per a pensar de la manera en què ho fa.
Com deia Bertrand Russell, les converses més enverinades són aquelles que giren al voltant de qüestions sobre les quals no hi ha evidències inobjectables: les qüestions religioses, polítiques i socials. Si algú afirma en classe de matemàtiques que l’arrel quadrada de dos no és un número irracional, ens provoca més llàstima i ganes de riure que no ira. La persecució s’utilitza en la política, no en la matemàtica. Perquè en la lògica i en la matemàtica hi ha coneixement (episteme) i en la política, perdoneu-me la franquesa, només hi ha opinió (doxa). Resulta molt opinable la hipotètica prohibició de les begudes espirituoses o la legalització de l’ús recreatiu de la marihuana; però ningú amb dos dits de front negarà que la reducció a l’absurd no és un fet opinable, sinó que és un argument absolutament vàlid en tot lloc i en tot temps, si acceptem els postulats de la lògica clàssica. De fet, moltíssimes demostracions realitzades per matemàtics tan brillants com Hipàs de Metapont, Euclides o David Hilbert es fonamenten en eixe argument lògic.
Comptat i debatut, estimat lector, només vull dir-li que quan s’enfurisca per una opinió contrària a la seua, estiga alerta, perquè és molt probable que les seues opinions vagen més enllà del que li permeten les proves de què disposa. I també vull recomanar-li que, sobretot, recorde aquella dita del genial Leonardo que afirma que qui de veritat sap de què parla, no troba motius per a alçar la veu. Perquè, si bé ho pensem, alçar la veu només és una pueril drecera que consistix a imprimir força a uns arguments coixos, però no hi ha dreceres que porten a l’autèntic coneixement: la veritat s’imposa sola, sense cridòria ni escarafalls… No obstant això, també és veritat que aquelles qüestions sobre les quals no tenim certeses absolutes, les anteriorment citades qüestions religioses, polítiques i socials; solen afectar-nos granment perquè repercutixen directament en les nostres condicions materials de vida, en les coses de menjar; i en eixe assumpte, poca broma. Això fa que moltes vegades el dissens sobre eixes qüestions ens provoque sentiments tan intensos com la ira, l’enveja, el ressentiment i el rancor. En eixe cas, i ateses les circumstàncies vitals inherents a la nostra limitadíssima condició humana, només puc recomanar humilment al lector una mínima dosi d’empatia i que intente comprendre els pensaments, les pors i les aprensions de l’oponent fins al punt de poder vore el món a través dels seus ulls. Crec que no hi ha cap altre mètode vàlid a fi d’aconseguir una deliberació política mínimament sensata i serena: escoltar atentament els arguments dels altres, expressar els nostres arguments, debatre amb un mínim de tranquil·litat; i, sobretot, mirar de no alçar mai la veu, ni insultar.





