Si dic que no seguisc la campanya electoral, diria mentida, perquè aquesta vegada ens juguem moltíssim. M’agradaria poder-ne passar, però no puc. Massa anys tenint el verí de la política en les venes. Quan un viu la vida d’una determinada manera és difícil després canviar. Mentre venen les eleccions, m’entretinc, entre altres coses, amb el Diccionari particular que faig amb Tobies. Ja tenim dos volums enllestits i hem decidit, de moment, deixar-ho estar. Però, encara no hem acabat una cosa i ja ens ha vingut una altra idea. Una idea també en forma de llibre. Es veu, que junt amb la política, escriure també és un vici molt difícil de deixar. Farem un bestiari, d’animals que viuen en la modernitat. Hi trobareu una combinació d’assaig i narració que volem que siga divertida. Ja veurem com ix. Tobies és una màquina, no pot aturar-se. Com no poden tampoc aturar-se dos amics que m’han fet arribar les seues darreres novetats. Manel Alonso Català, em porta, a una sessió del club de lectura de Riola, el seu Quadern en la penombra, que he començat i estic llegint comprovant que té raó Joan Garí quan diu: “Manel Alonso busca una mena de grau zero de l’escriptura, una prosa transparent amb el mínim artifici. El motiu central dels seu escrit és l’evocació de la mort del seu fill, esdevinguda en agost del 2020. Si la paraula orfe revela la situació de no tindre pare, amb quin mot podríem designar l’absència d’un fill? El llenguatge és insuficient, i per això Manel sembla voler cercar la màxima espontaneïtat literària.” La veritat és que em pensava que no podria suportar llegir el seu dolor, i Manel aconsegueix, amb literatura, que t’interesse tot el que conta, fins i tot, les pel·lícules que recomana. A mi no m’agraden especialment les pel·lícules de ciència ficció, però, per culpa del dietari, o gràcies al dietari, segons com ho veges, em vaig empassar la pel·lícula Interstellar (2014), dirigida per Christopher Nolan, que, després de veure-la, vaig entendre per què li agradà tant a Manel. La relació pare i filla que conta la pel·lícula segur que li va servir per apaivagar un poc el dolor i la tristesa. La manera d’escriure de Manel cada vegada m’agrada més. Ja em va captivar la prosa de Fusta de Carrasca amb el seu inventari de records.
També m’ha arribat Membrança d’Antoni Martínez Bonet que, pel que veig, és un llibre que segur que m’ho passaré bé llegint-lo. M’agrada molt com escriu Martínez Bonet i procure llegir totes les seues obres. Veig que aquesta també va de records compartits entre pare i fill. Us contaré alguna cosa més d’aquesta novel·la que sé que m’agradarà. No tinc prou temps per llegir tot el que voldria. Llegir només a tots els amics que escriuen, que són molts, ja és una bona tasca.
Més faena encara és quan et demanen que presentes el seu llibre. Ara he de buscar temps també per preparar la meua intervenció en la presentació d’Un entre deu, de Vicent Soler que es farà a Ca Joan Fuster a Sueca, l’11 de desembre. Un llibre que em porta molts records. Recorde aquell dia de la detenció d’Alaquàs com si fora avui, perquè, en aquells temps, vivíem amb molta intensitat la política. Un temps en què treballàvem per un país que volíem que fora l’hòstia. I ha arribat a ser el que és. Ni més ni menys. Sí, ja han passat cinquanta anys. Cinquanta anys són molts en la vida d’una persona. I com en són molts, Vicent ho conta.





