Com assenyalà Fuster, Juan Gil-Albert va estar l’únic escriptor valencià “burgés” digne de ser tingut en compte i, a parer seu, el millor poeta valencià del segle, i de més segles en castellà. No obstant això, Fuster continua insistint: “No va estar reconegut com calia, puix la classe dominant “local” ha estat sempre analfabeta i ho segueix estant: en castellà i català”1. Doncs, el cas és que aquests dies s’ha parlat de Lorca, amb ocasió de l’aniversari del seu assassinat en mans dels colpistes franquistes allà per agost del 1936, i, com sol passar en la gran majoria de vegades, les referències que he conegut sobre Lorca s’han basat en cites i comentaris o referències fetes des d’altres territoris. El nostre poeta alcoià, a més de poesia, ens va deixar una ampla producció en prosa, a parer meu tan valuosa com la feta en versos. Gil Albert va ser testimoni d’una època i va conèixer de prop els grans intel·lectuals i escriptors del seu temps, particularment de la gent de la generació del 27, de la qual va formar part, de tot això en parlaria en prosa a la tornada de l’exili a Mèxic.
Gil-Albert, al seu assaig “Memorabilia (1934-1939)”, al qual acompanya com a advertència: ”Este libro debe ser leído como si hubieran muerto todos aquellos de quienes habla”, publicat el 1975, ens aporta una semblança i evocació del gran poeta de Granada amb aquests termes personals: “En uno de sus desplazamientos conocí a Federico, debía haber rebasado, por los años treinta y cuatro y seis, la treintena, y habia perdido ya una seguramente esbeltez de talle que su tierra concede a la juventud, y que en tanta, criatura errante, los gitanos, hemos visto cimbrear en la mujer, con cadencioso descuyuntamiento, y al hombre con sutil parsimonia… De tal criatura física emanaba, al vivir, yo no diría que un encanto, pero sí una suerte, y a borbotones, de electricidad. Su pesadez desaparecía adquiriendo, por el contrario, las características mas apremiantes de lo movedizo… Hablaba y mucho más en provincias, como si pontificara, aunque al modo cañí ligeramente pasado por el barniz culto de la Residencia de Estudiantes, como quien se sabe portador en la sangre de un mandato vital y misterioso, de una especie de secreto a voces…”
Gil-Albert ens parla de la darrera estada de Lorca a València, amb ocasió de representar al Teatre Principal de València Rosita la Soltera, amb Margarita Xirgu, i apunta el següent: “Montar García Lorca era un alarde de modernidad, atreverse con eso que el buen burgués oía malhumorado y el joven universitario: la vanguardia. Que Federico fuera vanguardia, stricto senso, es más que dudoso, pero la encarnaba…” Doncs, talle en aquest punt la cita, busqueu el text si teniu interès.
Aprofite aquest modest apunt, per recomanar la lectura de la prosa de Gil-Albert, ja que ens aporta moltes reflexions sobre una part de la nostra història recent, d’unes dècades del segle vint marcades per les grans crisis socials, fetes per un jove provinent de la burgesia, que es va decantar per la literatura i el compromís progressista, passant per l’adhesió a la II República, l’antifeixisme, la guerra, l’exili, i finalment, la tornada, a més d’una opció de sexe clara i pública. En eixa línia, vos recomane altre assaig lúcid, sincer i amb certa dosi d’autocrítica sobre la Guerra Civil, que té com a títol dos paraules molt significades: “Drama patrio”. Un text fins i tot, que suggeriria a gran part del personal que treballa per recuperar la memòria democràtica, puix sovint observe un subjectivisme excessiu.
—————-
(1) Del pròleg de Fuster a altre llibre de poesia de Gil Albert: Un mundo.
