Fa tanta calor que respirar crema. Potser hauria calgut ser més ecologista, haver-s’ho pres seriosament. Hauríem d’haver començat fa uns anys i ens ho hauríem d’haver cregut. Hauríem d’haver tingut polítiques eficients i hauríem hagut de renunciar a privilegis. Hauríem hagut de poder respirar a l’estiu durant molts anys.
L’aire bull i done les gràcies per tenir a prop muntanya i perquè de tant en tant fa vent. Sec a terra i recorde que, quan era xicoteta i escoltava les meues àvies explicar el fred que feia a l’hivern quan elles eren menudes, m’imaginava una època llunyaníssima, en un altre segle, en blanc i negre. També recorde que, no fa massa temps, les nits d’estiu havíem d’eixir amb una jaqueteta, perquè de nit sempre baixa la temperatura, sempre baixava.
Tothom m’explica que en aquesta ciutat mai no havia fet aquesta calor, que quina angoixa. Després em miren i em diuen que deus estar acostumada, que al Mediterrani els estius són durs. Però als estius durs es podia viure. Ara els estius al poble tampoc no són mediterranis.
No m’imagine que se solucionarà, sinó tot el contrari. Crec que tothom ho pensa quan es refugia del sol que ofega. Mentrestant ens repetim que és una onada, que no serà infinita, per calmar-nos i per convèncer-nos que el món no s’acaba encara. Que podem seguir fent, encara que siga més a poc a poc, perquè aquesta calor ens ensopeix.
Tenim on resguardar-nos mentre la calda s’aguditza i segueixen passant coses terribles al món. Malgrat l’alerta roja, malgrat les recomanacions de les expertes, malgrat el risc imminent, hi ha qui viu al carrer, qui hi dorm, qui hi és amb la pell esmolada. Aquesta injustícia crema més que el sol, però no ens abrasa mentre caminem ni es cola dins de les cases. Però tampoc no és com la calor, que s’esvaeix quan han passat uns mesos.
La calor és a l’estiu, quan els dies són llarguíssims i tenim llum natural per a llegir, per a caminar, per a parlar i, quan la claror s’atenua, el cel sembla que s’abraça. Però també és mentre rebem notícies intermitents d’incendis devastadors, de morts per condicions laborals que haurien de ser inacceptables i de guerres que ningú no vol parar.
En juliol i en agost principalment hi ha celebracions que s’allarguen, lluny de la cruesa, lluny dels estius en què calia abrigar-se una miqueta. Tot és diferent en aquest període: els horaris, les rutines, l’oratge, l’olor, la gent. És el primer final de l’any i cal esprémer-lo, que cada dia comprovem que encara es fa de nit ben tard i que les tradicions de sempre es mantenen.
I cada any algun grau més. Un poquet més angoixant. Més greu. Més desesperançador. Cada vegada sent més gent dir que no suporta l’estiu, el focus irritant que s’escalfa tant que fa l’efecte que explotarà, el fum que deixen anar les calçades, l’aire enganxifós que se’ns arrapa. I tantes altres coses més.
La fornera m’ha dit que de segur que en algun lloc devem poder firmar per manifestar que estem en contra de les temperatures abrasives. Hi estic d’acord, li he respost. Realment, fa anys que hauríem d’haver firmat i posicionar-nos en contra, per exemple, dels abusos del mercat càrnic o del mercat tèxtil, de la superproducció d’envasos que s’envasen dins d’altres envasos, de la urgència dels vols de cinquanta minuts, dels paquets que necessitem rebre de seguida, de l’obsolescència que abasta tot el que tenim.
Però canviar el món és complicat, gairebé tan complicat com revertir el canvi climàtic. De moment, encara queden onades de calor, encara és l’inici de l’estiu. A partir d’ara, la llum del dia farà baixada.
