Molts votants i dirigents del PP i Vox no entenen Espanya com un estat integrador de la diversitat ideològica i cultural del territori que reclamen. Contràriament, defensen que només ells conformen l’Espanya vertadera i tota la resta pertanyen a formes de l’Antiespanya a les quals cal excloure. En el camp de la dreta, cada vegada menys centrista i més escorada a l’extrem, és clarament predominant la versió exclusivista de lo que es español (en alguna esquerra, també).
Molts projectes nacionalitzadors exitosos, a més de fer servir la violència física, i simbòlica, han jugat a seduir la gent a la qual s’adrecen. La idea que l’espanyolitat ha de ser exclusivament imposada («¿qué pone tu DNI?», «te jodes, eres español», etc.), sembla contraproduent per a l’existència mateixa d’Espanya, que és àmpliament qüestionada si més no en dues comunitats autònomes. I compta, a més a més, amb minories importants que la impugnen en set territoris més. Hi ha una resistència de volum semblant a França o a Itàlia?
El nacionalisme espanyol dretà radical, si fem el traç gros, exclou, amb més o menys ràbia, tres grups socials fonamentalment: els migrants, els «nacionalistes» sense estat i els «rojos».
D’una banda, els migrants i, particularment, els musulmans, són vistos com uns tèrmits destructors de la nación. La ultradreta sap jugar, com un peix a l’aigua, en el terreny de joc del nativisme. L’enrònia d’una «invasió», fins fa relativament poc usada només per grups d’extrema dreta, s’ha transmés amb naturalitat a la dreta política i mediàtica. Arran de la crisi de Ceuta, hem arribat a llegir titulars sobre «la muerte de un invasor», un jove migrant amb diabetis, al diari dirigit per Pedro J. Ramírez.
El partit de Santiago Abascal, un imitador vulgar de Donald Trump i de Javier Milei, ha arribat a demanar l’expulsió de milions de migrants sense papers. A Ceuta, com prèviament a Torre Pacheco, les caceres de persones desesperades (algunes, per part de militars espanyols) i els atacs a ONG són habituals. Haurien d’avergonyir qualsevol demòcrata. Però ells no passen d’etnòcrates. I segons com.
Cantar a Ceuta, on gairebé la meitat de la població és de religió islàmica, «musulmán el que no bote», amb banderes monàrquiques espanyoles (la «que nos une»), és una manera potser poc intel·ligent de reafirmar l’espanyolitat de la ciutat. Per cert, que ni l’àrab ni el tamazic tinguen cap reconeixement oficial a les espanyolíssimes Ceuta i Melilla és una altra mostra d’exclusió dels altres, tot i els DNI. Això respondria a un nacionalisme cívic?
Mariano Rajoy, expresident del govern espanyol i durant el Mundial de futbol articulista esportiu —toca’t el nas!—, escrigué que en la selecció francesa masculina de futbol no hi havia francesos. Si són negres, no poden ser francesos? Tot i que és llicenciat en dret i se suposa que entén què és jurídicament la nacionalitat, traspua una concepció d’aquesta restringida als europeus cristians no racialitzats. És a dir, és un racista fastigós.
D’altra banda, és un clàssic l’exclusió dels diferents culturalment i lingüística, que són vistos com una amenaça, sovint com una mena d’enemic interior. La consigna és «assimila’t o ves-te’n d’Espanya» (en la versió blavera és «ves-te’n a Catalunya»). De fet, la deslegitimació constant dels governs de Pedro Sánchez provenia precisament per pactar amb nacionalistes, com si no foren actors legítims votats en les urnes.
Certament, les democràcies liberals s’han alçat, també a l’Europa occidental, sobre neteges ètniques o, si més no, seguint una lògica d’homogeneïtat. Com que ara aquesta uniformitat està qüestionada per l’increment de la migració i de la diversitat cultural, la reacció exclusivista s’incrementa.
De fet, per què sorgiren els qüestionaments territorials del Regne d’Espanya? Els nacionalismes català, basc, gallec, valencià, etc., són posteriors al nacionalisme, d’estat, espanyol. Foren, precisament, una reacció a l’unitarisme. Cal no oblidar que el sobiranisme català recent cresqué arran d’una sentència del Tribunal Constitucional que es carregà bona part d’un Estatut d’autonomia nou aprovat pel Parlament de Catalunya, el Congrés dels Diputats i els ciutadans catalans en referèndum. La dreta espanyola, sobretot, és una fàbrica d’independentistes.
L’Espanya que més exclou també considera antiespanyola l’esquerra, inclosa la nacional espanyola. És una paradoxa que no ha sabut llegir bé el PSOE quan ha fet costat a la dreta contra els sobiranismes català i basc. Després han patit ells l’assetjament. Ara mateix, els acampats per un habitatge digne, un dret constitucional!, estan experimentant l’agressivitat dels intolerants. «El que pueda hacer, que haga», una sentència implícitament colpista d’un altre expresident espanyol, José María Aznar.
Encara més, des d’aquests discursos s’acostuma a acusar les elits intel·lectuals d’antinacionals. Com planteja el politòleg Cas Mudde, esdevenen «traïdors a la nació: el pitjor insult per a un nacionalista», ja que la ultradreta «afirma que els joves estan adoctrinats pels professors d’esquerres i els acadèmics que corrompen les seves ments innocents amb el marxisme cultural i altres idees perverses.» La campanya del govern actual de la Generalitat Valenciana contra l’adoctrinament dels mestres s’ha d’entendre en aquesta lògica. No són gaire originals, doncs.
I, amb aquest ambient angoixant, tenim convocatòria electoral. Si alguna cosa sabem segur és que cap dels dos grans partits espanyols tindrà majoria absoluta el 29 de novembre. L’única opció per al PP, doncs, és sumar Vox, una formació que qüestiona drets i llibertats. Els votants del PP ho saben. Seran molts els qui deixaran de votar les llistes liderades per Alberto Núñez Feijóo per evitar una coalició de govern amb un soci ultradretà? Ho dubte. Com els deixa, doncs? Com de demòcrates són?
L’Espanya que més exclou pot formar govern. Per primera vegada en la història recent, el govern de l’Estat podria tenir ministres d’un partit ultradretà o, si més no, amb suport de la ultradreta. Vindran retallades, no només de drets socials sinó també de drets polítics. Sí, encara més. Caldrà fer-los front. No tenim altre remei. Al País Valencià, des de 2023, ja sabem com les gasten.
