S’han cremat les muntanyes de la Vall, d’Alfondeguilla, d’Artana, d’Eslida, d’Aín, de la Serra d’Espadà. Les muntanyes que he vist tota la vida des de casa, que he recorregut, estimat i defensat. No són sols el meu paisatge: són memòria, identitat i una manera d’entendre el nostre poble.
Estic desolat.
Mentre escric estes línies, el foc encara no està completament controlat i els mitjans aeris no paren de passar per damunt dels nostres caps. Més de nou mil hectàrees ja han quedat arrasades —i continua cremant—, moltes persones han abandonat les seues cases i centenars de professionals continuen lluitant contra unes flames que han entrat al cor del parc natural. Costa mirar la muntanya i reconéixer-la; imaginar els barrancs, les sureres, els pins i els bancals, les granges, les cases, tot convertit en una extensió negra, i pensar en els animals morts, les cases que encara estan amenaçades i la por de tanta gent.
Ara tenim clara la prioritat: apagar el foc i protegir les persones. Però, fins i tot abans que s’apague del tot, hem de començar a pensar en l’endemà.
Hem de fer entendre que no s’acaba quan se’n van els mitjans. Llavors en comença una altra, més llarga i menys visible: la de recuperar el territori.
Ho hem repetit tantes vegades: els incendis no s’apaguen a l’estiu, es prevenen durant tot l’any. Amb gestió forestal, camps treballats, ramaderia extensiva, camins oberts, activitat econòmica als pobles i gent que coneix i cuida la muntanya. I amb pressupostos públics suficients —recoirdeu que l’actual Consell ha retallat en més d’un 10 % els pressupostos de prevenció en plena crisi d’incendis—. Però ara ja no parlem d’un risc futur, sinó de les nostres muntanyes cremades.
Sabem què cal fer. I fa molt de temps que ho sabem.
Cal gestionar el combustible forestal: fer desbrossaments selectius, retirar acumulacions perilloses de biomassa, executar podes sanitàries i mantindre camins, faixes de protecció i tallafocs. Cal utilitzar, quan toca i sempre amb control tècnic, cremes prescrites. I entendre que l’herba que hui és verda serà combustible quan arriben la calor i la sequedat.
Cal també anticipar-se. Revisar les línies elèctriques que travessen masses forestals, posar a punt sistemes d’alerta primerenca i aprofitar càmeres tèrmiques, sensors, drons i ferramentes d’intel·ligència artificial capaces de detectar una columna de fum quan el foc encara és un conat.
Però la tecnologia no substituïx el territori ni les persones.
Sense presència humana no hi ha prevenció efectiva. Necessitem brigades forestals, agents mediambientals i equips estables durant tot l’any. No té sentit concentrar els recursos a l’estiu, com si la muntanya desapareguera a l’hivern. La prevenció es fa gestionant la vegetació, revisant infraestructures i coneixent cada camí, barranc i punt d’aigua.
No podem continuar demanant heroïcitat a l’agost i oferint precarietat la resta de l’any.
La responsabilitat principal en la planificació, coordinació i execució de la prevenció i l’extinció correspon a la Generalitat. Açò, però, no elimina la responsabilitat dels ajuntaments. Els municipis amb terreny forestal han de tindre plans locals de prevenció, emergència i evacuació.
Cada poble és diferent: no són iguals Aín, Eslida, Alfondeguilla o la Vall d’Uixó. Els plans han de concretar qui pren les decisions, com s’avisa el veïnat, quines carreteres poden quedar tallades, on es dirigixen les evacuacions i com s’atén la gent major o dependent. I tot això s’ha d’haver assajat abans de l’emergència, no improvisat quan les flames ja són davant de les cases.
Cal integrar també el coneixement local. La gent dels pobles sap coses que no apareixen en cap mapa: camins mig perduts, basses, fonts, cases aïllades, persones que viuen soles o sendes que poden servir d’entrada o d’eixida. Eixe saber ha d’incorporar-se, amb formació, coordinació i seguretat, als dispositius de prevenció i emergència.
Però ací cal ser molt clars: voluntariat no vol dir qualsevol persona fent qualsevol cosa.
Cal establir convenis de voluntariat amb entitats i associacions locals, sí, però amb formació obligatòria, protocols estrictes, acreditació i una cadena de comandament clara. I cal apartar immediatament del dispositiu les persones que no saben actuar, que no han rebut la formació necessària o que no respecten les instruccions de seguretat. Un voluntari mal preparat no és un recurs: és un risc per a tots.
El voluntariat ha de ser complementari, mai improvisat, i limitar-se a les tasques per a les quals haja sigut format. Qui no estiga capacitat no pot entrar en una zona de risc ni interferir en les operacions.
Un altre front clau és la interfície urbanoforestal. La normativa obliga a delimitar riscos, crear franges de protecció i assegurar accessos. Però la realitat és desigual: massa sovint la llei no s’aplica.
Podem averiguar quines urbanitzacions complixen les obligacions i quines no? Quins municipis han executat les faixes? Quins necessiten ajuda? Qui respon quan les mesures previstes no s’han dut a terme?
Més enllà de l’urgent, hi ha una qüestió de fons: la planificació territorial.
La prevenció també és decidir on i com es construïx. No podem continuar ocupant territori sense incorporar seriosament el risc d’incendi. No podem autoritzar nous usos en zones vulnerables i confiar després que una faixa o una carretera estreta solucionaran el problema.
El mosaic agroforestal no és un concepte teòric. És una condició de supervivència. Necessitem boscos, camps, pastures, bancals recuperats i zones obertes. El foc es fa imparable quan pot avançar durant quilòmetres sense trobar cap discontinuïtat.
Però eixe mosaic no es crea sols amb decrets. Es crea amb gent: agricultors, ramaders, propietaris forestals, cooperatives, empreses locals i persones que viuen als pobles.
I ací hi ha el nus del problema: no podem exigir gestió del territori mentre el buidem. Sense rendes dignes, habitatge, transport públic, escoles, servicis i oportunitats de faena, no hi haurà camps treballats ni muntanyes cuidades.
La política forestal és també política agrària, energètica, industrial, laboral, territorial i d’habitatge.
Tampoc és moment de relaxar els criteris urbanístics i de seguretat. Qualsevol excepció que afecte activitats perilloses, distàncies de protecció o usos residencials ha de ser extraordinària, transparent i molt ben justificada.
