En l’últim article publicat, vam trobar l’arquitectura dels últims cent anys atrapada entre la prohibició de l’ornament, considerat delictuós i impropi, i la incapacitat de descobrir els valors arquitectònics de les instal·lacions, cada vegada més nombroses i complexes. Us parlava sobre el contrast entre les nostres concepcions del que és arquitectura i del que no ho és, com ara les instal·lacions. Els edificis sempre han incorporat «instal·lacions», enteses genèricament com a elements estrictament funcionals. En vaig mostrar alguns exemples. La història —el temps— ha aconseguit d’integrar-les en l’arquitectura. Però la industrialització hi ha introduït tantes de noves que no hi ha hagut temps per a assimilar-les. Han restat al marge de l’arquitectura, com a elements estranys i díscols, aliens a la seua història.
Les primeres instal·lacions modernes dels edificis van ser les d’aigua corrent i, en els de més categoria, les de calefacció. En un primer moment es va optar per una solució òbvia: deixar-les vistes, ancorades als barandats i sostres. Era una solució òbvia en el sentit que obviava el problema. No era, doncs, pròpiament una solució, però hi podem reconèixer una certa naturalitat a l’hora de resoldre una nova necessitat. Cal dir també que hi havia aleshores un cert gust per l’exhibicionisme d’uns serveis de què no tothom disposava. Era un luxe i tothom se n’havia d’assabentar. També les instal·lacions elèctriques eren a la vista. Molts de nosaltres encara recordem els cables trenats enganxats sobre parets i sostres. Aviat aquests luxes es van democratitzar. La seua ostentació ja no impressionava ningú i el públic va adonar-se que aquelles instal·lacions eren molt lletges i que convenia ocultar-les. Des d’aleshores, s’han fet grans esforços per a fer-les desaparèixer. La solució va ser encastar les conduccions a dins dels barandats, que sovint queden literalment disgregats després de fer les regates, de tants conductes com hi encastem.
La tendència a ocultar instal·lacions també va afectar altres elements que sempre havien estat a la vista, com ara els baixants d’aigües pluvials. Les cases serveixen, entre altres objectius, per a aixoplugar-se quan plou. Un postulat de l’arquitectura tradicional va ser que les aigües de pluja havien d’evacuar-se cap a l’exterior, tan lluny de la casa com fos possible. Però va arribar un moment en què no només s’ocultaren les cornises, canals i baixants, sinó que els vessants de teulades i cobertes es conduïren cap a l’interior. Proliferaren baixants interiors, falsejades amb envans d’obra, que han estat l’origen de moltes lesions, en no detectar a temps les fuites.
En l’exterior dels edificis, la primera instal·lació moderna que s’hi va deixar veure va ser l’antena de televisió. En un tancar i obrir d’ulls, els terrats es van poblar de tantes antenes com habitatges. Els terrats havien estat espais on les dones estenien la roba, mentre xerraven i els xiquets jugaven. Amb aquesta imatge, Vicent Andrés Estellés ha pogut caracteritzar una ciutat i un temps: «València entre llençols blancs». En pocs anys, els terrats es van buidar de veïns i la roba estesa va ser substituïda per una selva de graelles metàl·liques, tensors i cables que creixien espontàniament. En 1966, el legislador va observar que «los inmuebles suelen ya presentar un anárquico y deplorable aspecto debido al bosque de antenas de televisión que los corona». Sensible a l’estètica, va obligar a unificar aquest desori amb una única antena col·lectiva per a cada edifici. Hi havia altres raons tècniques, és clar, però l’aspecte del terrat de la ciutat va millorar i avui són poquíssims els edificis comunitaris amb antenes individuals. En els terrats d’avui regna l’antena col·lectiva, primer solitària, ara amb la seua cort de màquines d’aire condicionat, casetes d’instal·lacions i —és una novetat— plaques fotovoltaiques. El terrat ja no és un lloc de reunió circumstancial sinó una planta d’instal·lacions.
On es col·loca l’antena? On el tècnic antenista ho creu convenient. Si a l’arquitecte se li acut opinar sobre la qüestió, mogut per la seua sensibilitat estètica, l’antenista té un fum de raons per a contradir-lo. I el cas és que són raons autèntiques: la necessitat d’atirantar-la des de diferents direccions, la proximitat a patis per on passar els cables, etc. L’arquitecte farà bé de no discutir i passar de llarg de l’antena, fent veure que no la veu. Mentrestant, per quedar bé, per exemple, pot fer una observació sobre el color de l’ampit… La veritat és que l’arquitecte no té res a dir a propòsit. Ara proliferen les plaques fotovoltaiques en les teulades i terrasses. Què hi pot aportar l’arquitecte? Les plaques arriben procedents de la indústria, amb unes característiques determinades i amb uns requisits de muntatge precisos. Si a algú se li ocorre demanar consell a l’arquitecte sobre com instal·lar-les, aquest es queda mirant les plaques amb les mans a les butxaques i la boca mig oberta. I si proposa alguna cosa, pitjor, perquè segur que li costarà els quartos al client.
No, els arquitectes no tenen res a dir, des del seu propi punt de vista, en relació amb la integració de les instal·lacions en els edificis. En algun moment, semblava que hi tenien alguna proposta. L’any 1963, l’arquitecte americà Robert Venturi va causar sensació amb un edifici estudiat i admirat en les escoles d’arquitectura de tot el món. Era la Guild House a Filadèlfia —en col·laboració amb John Rauch—, un edifici residencial en què destaca precisament una antena de televisió en una posició preeminent de la façana principal:
Si no vaig errat, avui l’antena no existeix, però hi era. La van desmuntar perquè feia referència a la distracció principal dels vells per a qui estaven destinats els apartaments i es va considerar que era una broma de mal gust. En les fotos de l’època no s’aprecia gaire bé, però, si ens hi fixem, veurem que es tracta d’una antena de notables proporcions, col·locada en el pla de façana. Es veu millor en aquesta altra fotografia:
Ni tan sols l’antenista amb menys escrúpols situaria l’antena en la façana principal, visible des del carrer. Doncs bé, Venturi ho va fer. És veritat que les antenes —les de televisió i ara les de telefonia mòbil— sovint es veuen des del carrer, per poc ample que siga. Però no és aquesta la intenció i sempre es procura de no situar-les en el mateix pla de la façana. En la Guild House, Venturi encara va fer més: la va situar en l’eix de simetria de la façana. Això era una doble provocació. Primer, perquè donava protagonisme a un element absolutament secundari, que ni tan sols la modernitat no havia estat capaç d’integrar en el seu estil; segon, perquè d’aquesta manera remarcava una simetria també prohibida pel moviment modern. Simetria i ornament eren recursos estretament lligats al llenguatge clàssic, i l’estil modern se n’havia desmarcat radicalment. En realitat, la simetria de la Guild House no era tal, perquè no tenia la seua raó de ser en una decisió formal o compositiva. Derivava, com en tantes cases de veïns, de la mateixa disposició interior dels habitatges o apartaments, a banda i banda de l’escala central. El racionalisme no repudiava aquesta simetria, perquè era el resultat d’una disposició funcional. Venturi, doncs, proposava una simetria que no era simetria, integrava una antena de televisió a costa d’invertir la jerarquia dels elements del disseny general, gesticulava contra el moviment modern encara que no se n’apartava gaire. En fi, Venturi jugava amb l’ambigüitat, amb la contradicció, amb la frivolitat, amb el tot s’hi val. La Guild House va ser un dels primers edificis de l’anomenat postmodernisme, és a dir, del cinisme en arquitectura. Venturi va escriure dos llibres molt llegits als anys setanta i vuitanta: Complexity and Contradiction in Architecture (1966) i Learning from Las Vegas (1972), amb la seua sòcia Denise Scott Brown i Steven Izenour. Hi ha traducció castellana de tots dos. Els títols ja donen una idea del seu contingut.
Venturi i altres arquitectes del moment, amb aquella actitud descarada, obriren la porta a la recuperació del bescantat ornament clàssic. Proliferaren les cornises, els arquitraus, les columnes, les balustrades, però ara dislocades, desproporcionades, deliberadament fora de context. La seua coartada era la ironia, l’arbitrarietat, tiraven la pedra i amagaven la mà. Ja no era la sintaxi clàssica sinó una caricatura. A València, van arribar aquests aires amb una mica de retard, cap als anys vuitanta del segle passat. Hi podem trobar exemples d’aquesta arquitectura, alguns de ben divertits, com l’edifici del número 13 de la Gran Via de Germanies, on un arquitrau esquemàtic ha lliscat cap avall. Per sort, no ha caigut del tot fins a terra i s’ha aturat en la cinquena planta sense fer mal a ningú:
Seguint l’exemple de l’antena de la Guild House, alguns arquitectes feren el mateix amb les instal·lacions. El Centre Pompidou de París, dissenyat l’any 1971 pels arquitectes Renzo Piano i Richard Rogers, va ser el prototipus d’una nova tendència, la qual consistia a presentar els edificis com a construccions altament tecnològiques. Era la moda del high tech. Conductes i canalitzacions pintats de colors vius travessaven l’interior i l’exterior de l’edifici, que semblava una gran bastida. Com en el cas de l’ornamentació postmoderna, l’exhibicionisme de les instal·lacions alterava la seua funció i jerarquia en l’edifici i les convertia en decoració, en decorat, en escenografia gratuïta.
Paradoxalment, l’arquitectura recorria a la idea d’ornamentació. Perquè en definitiva es tractava d’ornamentació. L’estructura i les instal·lacions servien a aquest propòsit. A partir d’aleshores, era gran la temptació de mostrar elements estructurals que no aguantaven res, o grans conductes que no transportaven cap fluid o que estaven sobredimensionats o que aviat quedarien obsolets per noves tecnologies… Això va agradar al gran públic. Era un espectacle, una atracció més en una visita turística. Però la gent no hauria tolerat aquesta solució en l’arquitectura de cada dia, perquè a ningú li agrada viure en una bastida. El problema de la integració de les instal·lacions restava pendent i, des d’aleshores, els arquitectes no han aportat res més, atrapats entre dues forces: per un costat, vivim de renda del moviment modern; de l’altre, a remolc del desenvolupament tecnològic. Si són dues forces oposades o no és un tema difícil. El cas és que no s’ha trobat una síntesi i que avui és impossible integrar les instal·lacions en l’arquitectura. Probablement, d’ara endavant, més aviat es tractarà d’integrar l’arquitectura en les instal·lacions.
