Us imagineu algun membre del Sinn Féin maldant per la reforma d’Anglaterra? O Arnaldo Otegi apostant per reconstruir Espanya? Oi que no? Doncs exactament aquesta mena de discurs és el que naix d’un partit i d’un dirigent que només continuen essent qualificats d’independentistes pels mitjans de comunicació espanyols.

Comença a ser sospitós que ERC, amb el trident Tardà, Junqueras i Rufián al capdavant, estiga al centre de totes les maniobres que tenen com a única finalitat donar estabilitat a Espanya.

Potser és que em faig vell —boomer, que diuen—, però sempre he cregut, i encara crec, que la coherència és un valor. No renegue dels moviments tàctics, necessaris sovint en situacions d’opressió i persecució per garantir la supervivència, però cal tenir molt clar quan el tacticisme s’ultrapassa i es converteix en estratègia.

Analitzem les propostes que se’ns fan des d’ERC i Rufián des de totes dues òptiques.

Un moviment tàctic des de l’independentisme podria tenir sentit atenent la situació a què s’ha arribat a l’Estat espanyol, que podem descriure a partir de tres fets clau: l’ascens de la dreta —oblidem les diferències entre PP i Vox—, la degradació del PSOE i la irrellevància de l’esquerra alternativa. I és d’aquests tres elements d’on naix la proposta de refundació de l’esquerra alternativa. No ho oblidem: sempre es parla de l’esquerra situada a l’esquerra del PSOE. Rufián i ERC no combatran el PSOE; l’apuntalaran.

El recent i trist episodi del baló d’oxigen d’ERC als pressupostos d’Illa, en plena vaga de professors, hauria de ser un senyal més que suficient per a aquells que, de bona fe, encara creuen en el projecte de Rufián.

El discurs d’ERC és possible perquè és cert que la dreta té possibilitats de governar, així com ho és que el PSOE, si es confirmen els fets al voltant de Zapatero, es trobaria en el seu pitjor moment. I és en aquest context que es planteja la necessitat “d’ajudar-lo”.

No calen massa proves perquè els exemples són evidents: aixopluc a la corrupció sistèmica dins del PSOE —Ábalos, Santos Cerdán—; justificació de la desfeta social que el PSOE ni vol ni pot resoldre —crisi de l’habitatge, de Rodalies, sanitària, territorial, institucional, llei mordassa o manca de separació de poders—; i, finalment, la irrellevància de l’esquerra alternativa espanyola, atrapada entre un discurs caduc i un projecte nacional espanyol sense capacitat d’arrelar en una societat amb uns valors i una cultura allunyats de les propostes de Podem, Sumar o el PCE-Esquerra Unida.

En aquest panorama, una proposta tàctica és poc creïble, sobretot perquè les propostes tàctiques es formulen per obtenir guanys a curt termini. Es tracta d’aprofitar la feblesa de l’altre per aconseguir un bé major. Però, atesa la feblesa del PSOE i de les esquerres alternatives espanyoles, la proposta d’ERC té com a únic objectiu evitar l’ascens de la dreta, reforçant alhora —i molt— l’Estat espanyol, cosa difícilment compatible amb un projecte polític que pretén la independència d’un territori.

Per tant, podem concloure que la proposta d’ERC i Rufián no és tàctica, sinó estratègica.

L’estratègia, cada dia més evident, és la refundació de l’esquerra espanyola dins d’un marc autonomista, amb l’objectiu de mantenir el poder a Catalunya i a Espanya mitjançant un tàndem ERC-PSOE que preserve intacta l’arquitectura de l’Estat sorgit de la Constitució del 78 i que absorbisca les forces transformadores de la perifèria: des de Bildu fins a Endavant Andalusia, passant per Més, Compromís, el CHA o el BNG.

No és estrany —i s’entén des d’aquesta perspectiva— que tant Bildu com el BNG o Endavant Andalusia ja s’hagen desmarcat d’aquesta proposta. Tampoc no sorprenen les reticències dels Comuns, del PCE o d’Esquerra Unida.

Així doncs, la proposta ERC-Rufián és estratègica i representa una autèntica càrrega de profunditat contra l’independentisme català i el sobiranisme en conjunt.

Si hi afegim ara la creació, per part de les clavegueres de l’Estat, del partit racista i xenòfob Aliança Catalana, ens trobem davant d’una situació en què l’acció combinada d’Aliança Catalana i la proposta d’ERC de regeneració espanyola deixen el projecte d’alliberament dels Països Catalans immers en un procés de destrucció interna que, ara per ara, no sembla fàcil de reconduir.

Malgrat la crítica a l’alternativa Rufián, els arguments dels qui la defensen es poden resumir en tres eixos: evitar l’ascens de la dreta com a condició prèvia per continuar el procés d’alliberament nacional; acumular poder mitjançant la negociació amb l’Estat per ampliar espais de sobirania; i sostenir que el conflicte amb l’Estat no desapareix, sinó que simplement canvia de fase.

Pel que fa al primer argument, és ingenu pensar que la dreta espanyola no tornarà a governar mai. És ingenu i absurd. A més, implica assumir el marc espanyol com a únic referent, perquè l’extrema dreta ja governa en dos dels tres territoris dels Països Catalans i, segons com evolucione la situació, a Catalunya podria arribar a obtenir un 25% de suport.

Allunyar-se del sobiranisme potser ajuda a mantenir un govern progressista a Espanya, però condemna el País Valencià i les Illes a governs que tenen com a objectius principals la descatalanització i l’afavoriment de l’empresa privada, mentre que a Catalunya incrementa la dependència respecte d’Espanya.

Quant a l’ampliació dels espais de sobirania, sembla una broma de mal gust si observem què passa amb Rodalies, amb les inversions al corredor mediterrani, amb la desfeta de la llengua o amb l’incompliment reiterat de les inversions pactades.

El conflicte amb l’Estat, diuen, no desapareix. I és cert. Però la nova fase que proposa ERC el dissol dins de l’autonomisme.

El reforçament del PSOE i del PSC per part d’ERC és un fet que impossibilita avançar realment en sobirania i, per tant, assolir la independència. O és que algú creu que, en un nou —i poc probable— embat amb l’Estat, el PSOE deixaria d’actuar com ho va fer l’octubre del 2017?

Més notícies
Notícia: En defensa del valencià a l’educació pública (i concertada)
Comparteix
L'intent de la Consellera Ortí de llevar el valencià de la mesa de negociació és una jugada bruta que li ha d'eixir mal
Notícia: Dimiteixen en bloc uns 60 equips directius de centres educatius valencians
Comparteix
Els membres de les direccions formalitzen la renúncia a la Conselleria d'Educació
Notícia: No mires el desmantellament de l’educació pública valenciana
Comparteix
Entre el 2007 i el 2019, l'educació pública valenciana va patir retallades més severes que la mitjana estatal, mentre que el finançament de la concertada es va mantenir estable o va créixer percentualment, incloent-hi les sectes religioses que segreguen per sexe.
Notícia: Docents jubilats donen suport a la vaga educativa indefinida
Comparteix
"Estem en un moment crític en el sistema públic valencià", alerten en un manifest

Comparteix

Icona de pantalla completa