Arriba una edat en què ja no et pregunten si eres feliç. Et pregunten si dorms vuit hores, si menges prou fibra, si camines deu mil passos, si controles el colesterol, si t’has fet la colonoscòpia o si recordes posar-te crema protectora abans d’eixir de casa. La vellesa ha deixat de ser una etapa de la vida per convertir-se en un màster accelerat de medicina preventiva. Tinc amics que saben de memòria els valors de la vitamina D, però han oblidat el nom del cambrer del bar on esmorzen cada matí. D’altres compten les calories d’una llesca de pa amb la mateixa devoció amb què els nostres pares comptaven els dies que faltaven perquè arribaren les vacances —si en tenien, de vacances. Vivim envoltats d’aplicacions que ens recorden quan hem de beure aigua, quan hem d’alçar-nos de la cadira i fins i tot si hem dormit prou profundament. El rellotge sembla que ja no mesura el temps: ens jutja.
Fa uns dies vaig escoltar algú recitar, mig de broma, el seu catàleg de pecats: “Me’n vaig a dormir tard, menge massa dolços, no faig prou exercici, passe hores davant de la pantalla, m’enfade per qualsevol cosa, i…” Ho deia com qui passa comptes davant del confessor. Em va fer gràcia. També una certa tristesa. Els nostres pares fumaven Celtes sense filtre, menjaven cansalada, bevien vi dels porrons i treballaven de sol a sol. No dic que aquell model fora millor. Molts van morir massa prompte. Però tampoc vivien sota aquesta sensació permanent que qualsevol desviació del manual d’instruccions els acostaria a la catàstrofe.
Hem convertit la salut en una moral. Ja no hi ha aliments; hi ha aliments bons i aliments culpables. No hi ha descans; hi ha protocols del son. No hi ha passejos; hi ha exercici cardiovascular. El cos ha deixat de ser casa nostra per convertir-se en un projecte que mai no acabem d’optimitzar. Naturalment que cal cuidar-se. Seria absurd defensar el contrari. Però sospite que, de vegades, ens preocupem tant per allargar la vida que ens oblidem d’omplir-la. Conec persones que han eliminat el sucre, l’alcohol, els embotits, el cafè, les nits llargues, les migdiades, els dinars abundants i qualsevol excés imaginable. Els admire. Però també em pregunte què faran amb tots els anys que potser han aconseguit guanyar. Montaigne deia que filosofar és aprendre a morir. Potser avui hauríem de corregir-lo una mica. Ens hem passat mitja vida aprenent a no morir. I en aquest esforç titànic, de vegades, se’ns escapa el més difícil: aprendre a viure sense convertir cada plaer en un remordiment. La longevitat és una bona notícia. L’obsessió per la longevitat, no tant. Perquè arriba un moment en què el metge deixa de preguntar-te com et trobes i tu mateix acabes preguntant-te si encara saps viure sense consultar una aplicació.
