La setmana passada vam presentar aquest diari a Borriana. Moisés Vizcaíno va tindre la deferència d’encarregar-me la introducció de l’acte, així que vaig poder rememorar els vells projectes en què vaig participar per a fer un periòdic en paper íntegrament en valencià i de propietat exclusivament valenciana.
Tot va començar, probablement, amb un sopar secret que va tindre lloc a València en 1992. Convocats per Rafa Arnal i Toni Mollà, allà es van reunir algunes de les personalitats valencianes del moment, com ara Ciprià Ciscar, María Consuelo Reyna o Eliseu Climent. L’estrella convidada era Manuel Broseta. Broseta era l’home clau. Després dels seus vaivens en la Transició (primer valencianista, després anticatalanista), se suposava que seria el pal de paller que permetria, per primera vegada, dur a terme el somni del periòdic en valencià. Tot semblava rutllar en aquella sopada, però a la setmana ETA va assassinar Broseta i el projecte se’n va anar en orris.
Davant l’impàs, l’activista Rafa Arnal va posar en marxa a l’any següent El periòdic de l’Horta. Era un mensuari en llengua pròpia, editat en paper premsa, on al cap de poc em va convidar a participar com a columnista. Va començar llavors un temps heroic, sempre amb el somni de convertir allò en un diari amb tots els ets i els uts. Amb el temps el mitjà va perdre el complement “de l’Horta” i es va estendre a d’altres comarques. Es pensava en precedents com El camí, la capçalera auspiciada durant la República pel financer Joaquim Reig (un Broseta més sòlid, amb les idees molt més clares) i, més enllà, El mole dinovesc.
Als anys 90, l’hegemonia de la premsa valenciana l’ostentava Levante, que començava a fer intents de traure edicions en diferents comarques. Encara no havia descobert la bicoca de traduir el diari al valencià automàticament (amb errors garrafals) i cobrar a preu de rei la gosadia.
Tot canviaria per a El periòdic quan va establir una aliança amb el gironí El punt. Aquest darrer rotatiu, consolidat i seriós, va insuflar noves forces al projecte (i nou capital). Per primera vegada vaig cobrar dignament pels meus articles. El periòdic-El punt, a més, va passar de mensuari a setmanari. Vam arribar a finals de dècada, doncs, convençuts que la cosa era ja irreversible, i que el diari en valencià es trobava en girar la cantonada.
El canvi de segle, però, ens va portar la desgràcia. El punt va començar els problemes que l’acabarien fusionant amb l’Avui (també amb una mala salut crònica) i el projecte valencià va naufragar.
Conforme passava el temps, la vella idea del rotatiu valencià i en valencià s’esvaïa. La crisi del 2008 i el fenomen d’internet va acabar d’ensorrar qualsevol mínima oportunitat de surar. Tots els grans diaris van estar a punt de fer fallida. En això, al 2013, Vizcaíno i una colla d’insensats (als quals, como no podia ser d’una altra manera, em vaig sumar) va batejar el Diari La Veu. Ja sabeu com va acabar eixa primera etapa: abandonat per les institucions (en mans dels nostres), La Veu va haver de tancar en 2019.
En 2022 va tornar, amb noves forces. El projecte renaixia amb més empenta, gràcies al descobriment d’un mecanisme sensacional que permetria finançar-se amb aportacions individuals que serien després retornades via IRPF.
Ja tenim, doncs, un diari en valencià i de propietat exclusivament valenciana… sufragat per l’Estat i la Generalitat Valenciana. No sé el que durarà l’operació, però aquell vell somni acaronat en 1992 s’ha fet realitat… sense paper.
Ara que tot és digital, La Veu del País Valencià no hi desentona. I això és que vaig explicar l’altre dia a Borriana, mentre Moisés i companyia explicaven el projecte de La Veu del Sud i Glòria Olivares aprofitava per contar al nombrós públic que la revista Buris-ana, que dirigeix, ha fet en 2026 setanta anys.
Sense mitjans comarcals com Buris-ana (ara mateix, la capçalera de premsa més antiga del país en vigor), totes les altres capçaleres no haurien estat possible.
De tots depén, novament, que aquest diari no siga una tempesta d’estiu. Quasi quaranta anys després d’haver-me embarcat en aquesta travessia, certifique que segueix pagant la pena.
