Els Bridgerton ha tornat, i amb ella la confirmació que Netflix és la institució cultural més important del segle XXI. No perquè ens faça pensar, sinó perquè ha aconseguit una cosa molt més útil: fer-nos creure que mirar gent rica follant és una experiència emancipadora. La quarta temporada rescata La Ventafocs, però tranquil·les: no la de Disney, sinó una versió adaptada a la sensibilitat contemporània. Hi ha classe social, hi ha criades, hi ha trauma, hi ha autoacceptació i hi ha sexe. Tot molt correcte. Tot molt ben il·luminat. Tot molt inofensiu. Perquè Els Bridgerton té una habilitat extraordinària: convertir qualsevol conflicte en decoració. Ara sabem que al segle XIX hi havia servei domèstic. Gràcies, Netflix. La revelació arriba amb delicadesa, com un curs intensiu de consciència social per a espectadors que no volen patir. Les criades existeixen, sí, però només fins que l’aristòcrata s’enamora. Llavors, màgia. El conflicte de classe es resol amb un ball, una mirada intensa i un guant perdut. Marx pot descansar tranquil.
El protagonista masculí és un artista incomprès, que és una manera molt fina de dir ric amb temps lliure. Dibuixa en secret, perquè ja se sap que l’art és una excentricitat quan tens una renda assegurada. Renega de les convencions socials, però només fins que toca complir-les. La rebel·lia, en Els Bridgerton, sempre acaba en boda. I si pot ser, amb llit compartit abans del capítol final. La Ventafocs d’aquesta temporada és una criada amb caràcter, autoestima i un discurs interior molt ben alineat amb els valors d’Instagram. Perd un guant, no una sabata, perquè som modernes. Però el mecanisme és el mateix de sempre: pujar d’escala social a base d’amor, que és la mentida més persistent de totes.
Netflix ens ven això com una revisió crítica dels contes de fades. Però el que fa, en realitat, és actualitzar-los perquè continuen funcionant. Canvia el vernís, afegeix diversitat, incorpora una mica de llenguatge terapèutic i ja tenim el producte perfecte: desigualtat estructural amb banda sonora pop. L’actriu protagonista parla d’autoacceptació, de pressió estètica, de vergonya corporal. Tot molt legítim. Però és curiós com aquestes reflexions arriben sempre embolicades en vestits cars, cossos normatius i una indústria que viu precisament d’imposar models impossibles. El sistema et ven el problema i després et felicita per gestionar-lo. Shonda Rhimes diu que aquesta és la seua temporada favorita. Normal. Té sexe, té consciència i no incomoda ningú de veritat. És la fantasia perfecta per a un món cansat: criticar el passat sense tocar el present.
Els Bridgerton no és perillosa. És pitjor: és confortable. Ens permet sentir-nos una mica progressistes mentre continuem mirant com sempre han mirat els rics: amb fascinació, enveja i ganes de formar part del ball. Al final, La Ventafocs continua sent La Ventafocs. Només que ara arriba a palau amb orgasme, discurs emocional i contracte amb Netflix. I nosaltres, encantats, li aplaudim la revolució des del sofà.
