La setmana de Sant Jordi i del 25 d’Abril sempre deixa una ressaca amable, d’aquelles que no fan mal al cap però sí una mica al record. Hem passat per roses, llibres i banderes plegades amb més pudor que èpica, perquè el 25 d’Abril no és només derrota —que també— sinó una data que cadascú es cus com pot: Almansa, els clavells portuguesos, la caiguda del feixisme a Itàlia i, en el meu cas, una efemèride que em permet mirar el dia amb un somriure. Sense falsa modèstia, compartisc natalici amb Johan Cruyff. I no és broma: el 25 d’abril també és el meu aniversari. No tot són derrotes. Enguany, a més, el dia del llibre l’he viscut a Perpinyà, a la Catalunya Nord, potser el símbol més clar de totes les nostres pèrdues i, alhora, un lloc on encara batega una esperança fràgil. Entre els companys de viatge, parlant en català; amb els cambrers, barrejant català i francès; i amb aquella gent que manté la llengua viva a pols, com qui protegeix una espelma del vent, vaig pensar que potser la derrota no és tan absoluta com ens agrada repetir. L’altre dia llegia —i no ho dic jo, que conste— que els llibres són cosa de derrotats. Ho escrivia Alfons Garcia, i té més raó que un sant: només qui ha perdut alguna cosa necessita que li la conten bé. Llegir és això, posar paraules a les ferides que no es veuen. Potser per això Sant Jordi funciona: perquè entre la rosa i el llibre hi ha un equilibri fràgil entre el que voldríem ser i el que som.
I enmig d’aquesta ressaca dolça, la política valenciana —que sempre arriba tard a tot— continua buscant el seu moment. Ho recordava Jesús Civera —crec que a propòsit del retorn de Mónica Oltra— quan parlava del temps polític, que no sempre coincideix amb el calendari: el 2015 venia del 2011, de les places plenes i de les indignacions que a Catalunya es van traduir en independentisme, a Espanya en Podemos i ací —que no som carn ni peix— en una cosa intermèdia i ben nostra: Compromís. Aquell any semblava que tot era possible. I, sobretot, semblava. Ara, en canvi, vivim una política sense relat, o pitjor, amb relats que no il·lusionen. Es pot governar o fer oposició bé o malament, però sense il·lusió no es guanya ni una comunitat de veïns. D’ací la paradoxa que repeteixen alguns analistes: Diana Morant és coneguda, sí… però sobretot a Gandia i, estirant, a la Marxuquera. I amb això no s’encén cap primavera. Mentrestant, la resta del personal juguen a l’estratègia curta: si units, si separats, si sumen o resten. Però no sé si saben que el problema no és només aritmètic, és anímic. El 2015 el discurs es venia i la gent el comprava. Ara el poses a l’aparador i ni amb rebaixes. Falta gest, falta risc, falta creure-s’ho una miqueta més. Perquè l’electorat, quan no s’il·lusiona, fa una cosa molt valenciana: es queda mirant, com qui veu passar la processó des de la vorera, amb les mans a l’esquena i un “ja veurem” als llavis.
I així estem, en aquesta ressaca melancòlica però suportable. Però, fins i tot enmig d’aquest cansament col·lectiu, apareixen espurnes que desmenteixen el derrotisme. El retorn de La Gossa Sorda omplint recintes com si el temps no haguera passat, o un Correllengua ple de gent molt jove encenent —literalment— la flama de la llengua, recorden que hi ha un país que continua bategant per baix, discret però tenaç. Són moments menuts, sí, però suficients per fer-nos alçar el cap un instant.
Amb llibres per als derrotats, roses que duren dos dies i polítics amb discursos que no arriben ni a la primera fila, incapaços de despertar aquella mínima espurna que fa moure la gent. Potser no és tan greu: com passa amb el 25 d’Abril, sempre acabem trobant alguna cosa a celebrar, encara que siga mínima. Encara que siga, simplement, haver resistit un any més i continuar buscant —tossudament— un motiu per creure.
