Durant molt de temps pensàrem que l’extrema dreta —el vot— era cosa de pobres i de desplaçats. Un estudi de la Universitat de València sobre l’origen del vot a Vox a Madrid, a la Comunitat de Madrid, ens diu que no és així, que és mentida, perquè les dades diuen una altra cosa. Les dades diuen que l’extrema dreta no va créixer, en un principi, entre els sectors més pobres i poc protegits, sinó tot el contrari. Va començar creixent entre les classes mitjanes-altes i altes, que venien de votar el PP i Ciutadans. No va ser la pobresa la que va activar la maquineta reaccionària, al monstre. La va activar la incomoditat i la por a perdre posicions, encara que no en perdien ni una. Era una sensació: la que el món canvia massa ràpid sense demanar permís als que creuen que ho controlen tot. La ràbia no va nàixer als suburbis, sinó als àtics com els de la presidenta —que tampoc, ara, no recorde com li diuen i no vull preguntar-ho a l’amic Google—. La segona fase ja va ser una altra cosa totalment diferent. Ací sí que podem trobar aquells que es quedaven fora del sistema, els perdedors d’aquesta partida que juga el capitalisme, la gent explotada i treballadora, amb rendes més baixes. Gent cansada de tanta promesa que no arriba mai. És a dir: tot comença als àtics i després arribà als crits dels pobres, dels desplaçats. Això diu l’estudi de la Universitat de València: l’extrema dreta no va entrar per la portella, entrà per l’entrada principal, per la porta on entren els amos.
Si mirem a casa, al País Valencià, deu ser una cosa pareguda. Aquesta gent ha vingut sense cridar, com si estiguera ací tota la vida. La veritat és que mai no se n’havia anat, crec. Els pactes entre PP i Vox van ser tan naturals com la vida mateixa. No donà ni temps perquè apareguera un Compromís taronja, com en els vells temps, tal com algú havia proposat. Han sigut pactes tan ràpids i normals que no han estranyat a ningú. El pacte de Vox amb el PP no ha escarotat cap galliner. Vox no genera por. Ara, l’extrema dreta li diu al PP que ha de fer i el PP no ha de fer cap d’esforç per fer el que li manen. El problema no es que pacten, sinó que el personal pensa que no passa res, que ho podem assumir i no cal exagerar.
I l’esquerra no hauria d’esperar que la por mobilitze el vot. Això ja està massa vist i no va a funcionar ara, perquè el personal no té por. El que hi ha és molt de cansament, sobretot entre els joves i les classes mitjanes. A més molts tenen la sensació que ningú els diu la veritat. I l’extrema dreta ha sabut vendre la burra a les preguntes que el personal es fa. Com ho ha fet? Molt senzill: amb respostes simples a problemes molt complexos. Respostes simples al malestar. Què ha de fer l’esquerra? Oferir respostes complexes, però que el personal entenga i que no sonen a les coses de sempre, a coses llunyanes. Sobretot, ha d’il·lusionar. Perquè, sense il·lusió, la gent pot votar, però difícilment animarà els familiars, els amics i el personal del seu entorn a fer-ho. Potser la clau està ací, en la il·lusió. Que la probabilitat de votar Vox ja no depenga del nivell de renda és una mala notícia. Quan la renda no explica les coses, és perquè hi ha altres factors que hi intervenen. I això també es diu relat, d’ara i de sempre. O, dit d’una altra manera, encara pitjor: que l’emoció li guanye al pensament. El vot reaccionari sembla que no és una anomalia passatgera. Tant de bo m’equivoque.
