-Coneixes els pares de Núria Cadenes? –em demanà Antoni Cardona, eminent psiquiatre barceloní.
-No –li vaig respondre d’esma.
En realitat sí que els coneixia. No érem amics, però els havia saludat i havia parlat amb ells moltes vegades. A Prada, sobretot, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu.
-Són molt bones persones. Semblen valencians…
No havia sentit mai una definició tan bonica de valencià. Per la sentència en si, per qui l’havia dita i per com l’havia dita.
Era una vesprada havanera de finals de juliol de 2013 i érem caminant per Prado cap al barri Xinès. Ep, alto! Que ningú no hi veja marro on no n’hi ha gens. Al barri Xinès de la capital cubana viuen xinesos. Almenys hi vivien, ja que la gran majoria prengueren por als castristes i fugiren als Estats Units. Ara hi ha quatre o cinc restaurants d’estètica oriental, que aprofiten el nom del barri per fer-hi negoci.
Anàvem amb les mans buides, però dues hores abans semblàvem muls de càrrega. Érem set o vuit turistes i cadascú portava dues bosses de plàstic farcides de medicaments. Els havíem dut de l’estat espanyol per lliurar-los al Casal Català de l’Havana. A mi me’ls havien donat en una farmàcia de Cullera. Alguns eren caducats de feia poc. Uns altres els havien portat familiars de persones que havien faltat. Com que ells, els supervivents, no prenien aquells productes, els duien a la farmàcia perquè els regalaren a persones sense recursos.
Abans de dipositar-los al Casal Català, jo havia exercit de boticari al hall de l’hotel. I fins i tot un poc de metge: el doctor Ibuprofè. Els recepcionistes es queixaven que els feia mal la gola i jo els dispensava antiinflamatoris. Se n’anaven més contents que dir-ho. Els captaires de la porta, sempre a l’aguait, se n’adonaren i també van venir a contar-me els mals. Tots van ser atesos amb medicaments i bones paraules.
Alleugides i tot, cada bossa meua pesava més de cinc quilos. Avançàvem penosament pel carrer Consulado i la gent que hi havia a les voreres ens mirava amb uns ulls tan golosos que esfereïen. No ens van fer res ni ens van dir res, però els esguards delataven la intenció de furtar-nos les bosses. Semblava que sabien que hi dúiem medecines.
Els carrers de l’Havana, com els de tants altres pobles i ciutats de Cuba, són una gernació humana del matí a la nit. Té la seua explicació: la calor dins les cases deu ser insuportable. I tothom ix a prendre la fresca –és un dir- al carrer. En fi, aneu-hi. El país val la pena. Els cubans i les cubanes valen la pena. Tot val la pena a Cuba.
Ara el que a mi m’importa ressenyar és que, durant vora dues hores, vaig tenir la sort de passejar per l’Havana amb un psiquiatre per a mi en exclusiva.
En arribar al barri Xinès, els meus acompanyants quedaren un poc decebuts perquè els l’havia pintat molt exuberant i en aquells moments estava sota mínims. És clar, jo l’havia visitat sempre dissabte o diumenge a migdia, que es quan pega un esclafit. Ara només hi havia un poc de tràfec pels voltants dels restaurants.
Mirant-ho pel cantó positiu, cal dir que els precs del poeta havien sigut escoltats i atesos pròdigament: ausades que el camí havia sigut llarg, ple d’aventures i de coneixences.
La vida de carrer a Cuba, ja ho he remarcat, és colossal. Xiquets de totes les edats jugant, cridant i empaitant-se, joves escoltant música i ballant, adults parlant… La roba que porten uns i altres sol ser vella i sense el pedigrí de cap etiqueta glamurosa. Aleshores, si et veuen amb una camiseta de Custo o uns Levi’s, corren a demanar-te’ls. La insistència més persistent de l’últim viatge la vaig patir a mans d’una xica de 20 anys i més de 100 quilos de pes. Tant sí com no, pretenia que li donara els meus pantalons cenyits de color carabassa llampant. Hi hagué un moment que vaig témer seriosament per la meua integritat física i indumentària, ja que se m’abraonà i em va tirar mà a la cintura per abaixar-me’ls a la tremenda. Això, enfront del Capitoli i a plena llum del dia. No vull ni pensar si arriba a enxampar-me a mitjanit en un carreró fosc i solitari. Sort que la corretja me’ls subjectava fermament i vam sobreviure a les braves embranzides.
