Parlar d’infància és parlar de democràcia, d’igualtat i de futur. Tanmateix, durant massa temps les polítiques públiques han situat els xiquets i les xiquetes en un segon pla, com si el seu benestar poguera esperar o dependre únicament de l’àmbit familiar. La segona edició de l’Agenda de la Infància, iniciativa d’STEs-Intersindical, presentada el passat 6 de maig a la seu de STEPV-Intersindical Valenciana a València, torna a recordar que no hi ha societat justa possible sense garantir condicions de vida dignes des dels primers anys.
L’acte de presentació va comptar amb la participació de Begoña López Cuesta, coordinadora del projecte, i Núria López Tio, mestra d’Infantil i membre del Secretariat Intercomarcal de València, així com de qui signa aquest article, en qualitat de president d’Intersindical Solidària i membre del Fòrum per l’Educació a Iberoamèrica.
El context en què s’ha elaborat aquesta nova edició està marcat per la incertesa econòmica, l’encariment del cost de la vida, la precarització del treball, les dificultats d’accés a l’habitatge i el debilitament progressiu dels serveis públics. A això s’afegeixen polítiques d’ajust i retallades que impacten directament sobre milions de famílies. Quan els drets socials retrocedeixen, els xiquets i les xiquetes són els primers a patir-ne les conseqüències.
La pobresa infantil, les desigualtats educatives, els problemes de salut mental o la manca d’accés a recursos bàsics no responen a dinàmiques inevitables, sinó a decisions polítiques concretes. Per això, aquesta Agenda insisteix en una idea clau: no pot haver-hi igualtat d’oportunitats sense garantir, prèviament, les condicions materials per a una vida digna en la infància.
En aquest sentit, l’Agenda de la Infància es configura com una eina útil per a les administracions públiques que vulguen abordar amb rigor i compromís les polítiques d’infància i joventut. Lluny de declaracions retòriques, ofereix orientacions concretes per avançar en la garantia efectiva de drets i en la reducció de les desigualtats. Es tracta, en definitiva, d’un instrument que interpel·la directament els poders públics perquè assumisquen la seua responsabilitat.
Un dels elements més destacats d’aquesta segona edició és l’aposta per polítiques realment transversals. La vida d’un xiquet o una xiqueta no es pot fragmentar en compartiments administratius. Educació, sanitat, habitatge, serveis socials, urbanisme o medi ambient configuren conjuntament les seues oportunitats. Superar la descoordinació institucional i planificar amb una visió integral és, hui, una necessitat inajornable.
També és fonamental reconéixer la infància com a subjecte de drets. Protegir és imprescindible, però insuficient si no s’escolta. La participació infantil i juvenil ha de ser real i efectiva. Incorporar la seua veu en el disseny de les polítiques públiques és una exigència democràtica i una garantia de millors resultats.
L’Agenda posa igualment el focus en les desigualtats que travessen la infància. No totes les infàncies parteixen de les mateixes condicions. L’origen social, la pobresa, el gènere, la discapacitat o la situació administrativa de les famílies generen bretxes profundes. Entre aquestes, destaca la situació de la infància migrant, sovint exposada a processos de violència, desprotecció institucional i vulneració de drets. Els avanços normatius, com l’actual procés de regularització, són positius però insuficients si no es tradueixen en polítiques integrals d’inclusió i protecció.
Aquest plantejament s’inscriu, a més, en la línia del treball que impulsa la Internacional de l’Educació i altres organismes i agències internacionals compromeses amb la defensa dels drets de la infància. Situar els xiquets i les xiquetes com una prioritat de les polítiques públiques és necessari per capgirar la situació actual en molts estats del món.
Els drets de la infància són universals. No depenen del lloc de naixement ni de la situació administrativa. Garantir-los és una obligació jurídica, política i ètica per a totes les institucions públiques.
Invertir en infància no és una despesa supèrflua, sinó una inversió social estratègica. Cada retallada present es tradueix en més desigualtat futura, més exclusió i menor cohesió social. Protegir la infància és, en última instància, protegir la qualitat democràtica de les nostres societats.
Malauradament, aquest compromís contrasta amb les polítiques que està impulsant el Consell de la Generalitat Valenciana, marcades per una preocupant insensibilitat social. Les retallades, la manca d’inversió en serveis públics essencials i determinades decisions en matèria educativa i social estan afectant de manera especialment greu els sectors més vulnerables, entre ells la infància i la joventut. Lluny de reforçar la protecció social, aquestes polítiques contribueixen a aprofundir les desigualtats i a posar en risc drets fonamentals.
En temps d’incertesa i de discursos que qüestionen drets socials i humans, situar la infància com a eix de les polítiques públiques és també un acte de responsabilitat col·lectiva. El futur no s’improvisa: es construeix garantint drets en el present. Hui, més que mai, la infància ha de ser una prioritat política i social.
