M’assabente a través del col·lectiu de “Docents de la Safor en Lluita”, que en un centre educatiu de Gandia i Oliva han sigut agredits dos docents en un marge de pocs dies. Els agredits han denunciat els fets davant la policia. Alguna cosa està passant quan veiem el professorat queixant-se de les faltes de respecte i dels insults que podem arribar a rebre. Açò és molt greu i, malauradament, més habitual del que sembla.
La primera, i l’última vegada, que un alumne em va amenaçar simplement perquè li vaig dir el seu nom complet i perquè s’asseguera correctament, em vaig quedar de pedra. Impotent. En fred, vaig redactar un part i l’endemà es va disculpar. Es veu que no li agradava que li nomenaren el seu cognom patern, perquè no tenia bona relació amb son pare. L’alumne tenia un historial d’insults i d’amenaces cap a altres professors des que havia començat l’ESO.
Tenim un alumnat que viu, en gran part, de cara a la pantalla i de cul a la realitat. La jovenalla, gràcies al consentiment familiar, consumeix TikTok, i altres xarxes, fins a exhaurir la bateria del mòbil i la seua pròpia energia cerebral. En conseqüència, tenim alumnes addictes, que apel·len més als sentiments que a la raó. Si un alumne diu que no es mereix eixa nota no se la mereix, no importa que estiga ben corregida, o revisada, fins a dos o tres vegades més. Este argument també passa a les famílies, que no creuen en l’autoritat del professorat. Ja tenim el còctel apanyat i preparat per llançar-lo. Com ens defenem, doncs, el col·lectiu docent? El professorat tenim la responsabilitat davant dels vint o trenta alumnes que tenim a l’aula. I si tenim la responsabilitat, tenim l’autoritat. Les famílies han de saber que l’escola, l’ensenyament, no és un jardí d’infantesa, sinó que és un lloc on s’aprenen aspectes que estan en el nostre entorn: física, química, geografia, art, etc.
Les famílies, per tant, també han perdut autoritat dins de la llar i això es nota en les aules, que s’han tornat més diverses. Hi ha alumnat nouvingut que no parla l’idioma, hi ha autistes, hi ha alumnes disruptius, etc. Un sol professor no pot atendre-ho tot. Per això, una de les reivindicacions en les últimes vagues de docents i d’alumnat, ací i a França, és la falta de professorat. En primer lloc, no es contracta per no gastar-hi. En segon lloc, hi ha docents que s’agafen la baixa per esgotament mental o molts ja no hi tornen. I, en tercer lloc, molts ni ho intenten perquè és una professió poc valorada. La desconfiança global en l’ensenyament públic és generalitzat i les institucions no la recolzen. I quan no hi ha suport i recursos, el professorat se sent indefens.
Jo no ensenye al meu alumnat perquè siga un rebel ignorant, sinó que conega què són els drets humans, quina és la història que ens han deixat els nostres avantpassats, quin és el patrimoni que tenen perquè el puguen defensar, etc. És a dir, coneixements. Jo no ensenye al meu alumnat perquè agafe una bandera i es pose davant d’unes persones que estan lluitant pel dret a un habitatge digne, els amenace i els mostre xampú perquè en netegen, com s’ha vist a la Puerta del Sol, a Madrid.
Com deia Anguita, la rebel·lia no és parlar mal o insultar. Això se’n diu ser un maleducat i una mala persona. Qui ha educat a eixos rebels ignorants, que un dia es podrien trobar en una situació similar a la de centenars de persones que estan acampades en les places d’arreu de l’Estat?
