Carmen Barrero, Martina Barroso, Blanca Brisac, Pilar Bueno, Julia Conesa, Adelina García, Elena Gil, Virtudes González, Ana López, Joaquina López, Dionisia Manzanero, Victoria Muñoz i Luisa Rodríguez. Recordem les Tretze Roses, vilment assassinades tal dia com hui fa huitanta-cinc anys pels franquistes. Tenien entre 18 i 29 anys. El seu delicte? Algunes poques eren membres de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU); altres, ni això. Simplement eren unes vitals activistes d’esquerres que, una vegada acabada la guerra, resultaven incòmodes per al règim, i per això la matinada del 5 d’agost de 1939 van ser afusellades en la tàpia del cementeri de La Almudena, a 500 m de la presó de Las Ventas, acusades falsament per un tribunal militar d’haver participat en l’atemptat contra un comandant de la Guàrdia Civil i d’adhesió a la rebel·lió. Qui vulga saber més sobre la captura, l’empresonament i l’execució d’aquestes innocents xavales, li recomane la lectura del llibre del periodista Carlos López Fonseca, Trece rosas rojas (2004), en el qual es basa la pel·lícula Las 13 rosas (2007), dirigida pel cineasta Emilio Martínez Lázaro, que va obtindre quatre premis Goya i va ser la preseleccionada per l’Acadèmia del Cinema Espanyol com a possible candidata als premis Oscar d’aquell any, tot i que finalment ens hi va representar L’orfenat de Juan Antonio Bayona. Tant l’assaig com el llargmetratge són d’allò més interessants i tenen un extraordinari valor historiogràfic.
No solament hem de recordar i no oblidar les Tretze Roses, sinó totes les dones assassinades per l’odi feixista, com per exemple, Aurora Picornell, àlies la Pasionaria mallorquina, i les germanes Pascual, de Capdepera, que van ser cosides a trets el 5 de gener de 1937 per la desraó ultradretana. Parlem de les al·lotes comunistes la foto de les quals va esgarrar el president del Parlament de les Illes Balears el passat mes de juny en una manifestació d’agressivitat, fúria i hostilitat impròpia d’un representant públic que ha de guardar les formes i respectar les institucions, i per això els familiars d’aquestes tres joves ratificaren el passat 18 de juliol la denúncia contra aquest impresentable per delicte d’odi. Què haurien dit Feijóo o Abascal si la foto haguera sigut de víctimes d’ETA i l’haguera esguellada un parlamentari de Sumar, ERC o EH Bildu? Les Roges del Molinar eren un grup de cinc dones (Aurora Picornell, Belarmina González, Catalina Flaquer i les seues filles Antònia i Maria Pascual, sastressa, cosidora, espartera, brodadora i modista, respectivament) que vivien en aquest barri de Palma i que van ser afusellades per un escamot falangista al cementeri de Son Coletes de Manacor. Les cinc pagaren amb la mort la seua defensa acèrrima per la llibertat i la seua lluita antifeixista.
La literatura, entre moltes altres finalitats, també ens ajuda a mantenir viva la història passada i no ometre-la. Aquest estiu he llegit dos llibres publicats a començament d’aquest any que giren al voltant de la temàtica que ens ocupa i que m’han agradat molt, i per això voldria també recomanar-los. D’una banda, Donde se queman los hombres, de Carmen Clara Balmaseda, una novel·la negra que entrellaça l’Espanya franquista amb l’acabada d’estrenar democràcia a través de la investigació d’un crim sense resoldre ocorregut deu anys abans. L’homofòbia, la gelosia i els secrets familiars la converteixen en una lectura absorbent des de la primera pàgina. D’altra banda, El barracón de las mujeres, de Fermina Cañaveras, és una obra que narra la dura realitat de les dones espanyoles obligades a prostituir-se en el camp de concentració de Ravensbrück, prop de Berlín, durant l’Alemanya nazi de la Segona Guerra Mundial. Dos textos de denúncia social que ens aporten una profunda reflexió sobre la justícia, la culpa i la necessitat de redempció.
El passat 11 de juliol, l’aleshores bipartit va aprovar la nova Llei de concòrdia al País Valencià, i ho va fer poques hores abans que Vox abandonara el Govern autonòmic per no voler acollir a la península unes desenes dels migrants que hi ha amuntegats i atapeïts en els centres de menors de les Illes Canàries. En finalitzar la votació, els diputats del PSOE van alçar cartells amb el lema «Veritat, justícia i reparació», mentre que els de Compromís mostraren llibres relacionats amb la memòria democràtica. Sis-cents quilòmetres a l’oest, a Mèrida, la presidenta de la Junta d’Extremadura, María Guardiola, ha paralitzat allí el tràmit d’aprovació de la Llei de concòrdia després de l’eixida de Vox del Parlament extremeny. Diu Carlos Mazón que la seua companya de partit té autonomia per fer el que vulga. Toca’t el nas! Per què no fa ell també marxa arrere i deroga aquesta vergonyosa normativa que es retrotrau a 1931? És fals, com diu el Molt Honorable, que incloga el dret de tots els afectats per violència política, perquè la norma suprimida del 2017 ja protegia totes les víctimes.
Aquests fanàtics nostàlgics del Generalísimo, aquell dictador que entrava a les esglésies sota pal·li i que va crear un règim a la seua mida gràcies a l’Altíssim, volen que oblidem tot el que va passar entre 1936 i 1975, però això és i serà impossible. Des de Vox asseguren que les lleis de memòria democràtica estableixen qui van ser els bons i els roïns durant la contesa bèl·lica. No, tampoc no és veritat, però els fets històrics són els que són: els primers van ser els màrtirs del conflicte com les Tretze Roses, la sastressa palmesana o l’espartera i la modista gabellines del retrat esguellat per Gabriel Le Senne que, sorprenentment, ni va dimitir ni va cessar en el càrrec, i els segons van ser els cruels assassins, alguns dels quals són avantpassats dels actuals dirigents dels partits blau i verd.
Perquè s’ha produït un esborrat absolut de la trajectòria de les dones durant la Guerra Civil i el nazisme que cal conéixer és per allò que redacte aquestes línies com a personal record i humil homenatge a totes elles. N’és un bon exemple l’eliminació de la placa amb els versos de Miguel Hernández en el memorial de les Tretze Roses del cementeri de La Almudena que en una ostentació de radicalisme va eliminar l’Ajuntament de Madrid, presidit pel tararot Almeida, al febrer del 2020. Les persones que van aconseguir sobreviure aquells tràgics anys són les vertaderes depositàries de la història perquè només elles van conéixer l’horror, un terror que no podem passar per alt. El món sencer ha de saber què feien amb les dones en les presons femenines, les injustícies dels judicis sumaríssims sense defensa, les aberracions comeses en els camps de concentració alemanys com a esclaves sexuals i tantíssimes altres atrocitats. Elles van lluitar de valent per la llibertat. No és el cas particular de tretze xiques obreres a Madrid o de cinc comunistes a Palma, sinó el de milions de persones, homes i dones, que els règims dictatorials van deixar sense veu perquè no els interessaven les coses que deien i feien. Perpetuem-ne la memòria. Que el seu nom no s’esborre mai. La història no les pot oblidar.
