Tothom sap que jo sempre compre els llibres a les llibreries. Tothom sap que m’ho prenc seriosament i que ho reivindique. Perquè és la meua lluita i perquè de veritat ho crec, que és important. Les meues amigues saben que els diré que em sembla malament si m’expliquen que han comprat un llibre en una macro empresa a qui els llibres només li importen pel valor econòmic que generen.
I tant que els llibres tenen valor econòmic, que són objectes, que qui obri una llibreria o una editorial té l’objectiu de guanyar diners. Però també són objectes culturals amb valor intel·lectual, la qual cosa vol dir que cada llibre conté un rerefons intangible que forma part de l’entramat intertextual. Més enllà de debatre si l’art ha de seguir o pot seguir les regles del mercat, cal plantejar-se de quina manera tractem els materials artístics en el context de compra-venda.
Nosaltres podem fer xicotets gestos per preservar la dignitat de l’obra, és a dir, buscar un lloc on siga valorada, posada en context, tractada com a entitat pròpia. La individualitat que se li atorga a una novel·la en una llibreria independent no la tindrà mai, mai, en una plataforma gegant.
En els llocs on els llibres es venen amb la consciència de vendre llibres, hi ha tot un procés de valoració, de selecció, de col·locació i de recomanació imprescindible. És un fet que cada dia s’imprimeixen milers de llibres i que la vida útil de les novetats s’escurça a un ritme angoixant. En una base de dades es poden emmagatzemar sense problema, i si els guanys de l’empresa són estratosfèrics es poden posar a la venda trenta exemplars de cada sense ni tan sols saber a quin tipus de públic van dirigits. En canvi, en una llibreria l’espai i els clients són limitats i d’alguns títols només hi pot haver un exemplar en estoc.
Malgrat que les limitacions constituïsquen un obstacle, són una circumstància mitjançant la qual la qualitat del servei queda palesa. Les llibreteres coneixen el seu públic i coneixen també les editorials, les autores, la importància que la cadena de producció del llibre siga justa. A més, el seu objectiu no és vendre, sinó vendre llibres. I precisament per això s’esforcen perquè el producte s’expose i es venga amb la major dignitat possible, i no es deixen cegar ni per l’allau de novetats ni per les súper vendes.
D’altra banda, hi ha el fet que són especialistes. Sovint hi ha gent que em diu que no llig perquè li costa trobar llibres que li agraden; jo sempre els dic que com pretenien fer-ho soles, si tenim una immensitat d’obres a l’abast sense filtre i no demanem ajuda. M’imagine triant un medicament segons el prospecte que més m’ha agradat, segurament erraria tant que deixaria de confiar en la medicina.
Abans de llegir s’ha de fer el mateix: preguntar. Hi ha molta gent que en sap, dins i fora de les llibreries. Però aventurar-nos a trobar el llibre que ens canviarà la vida sense cap tipus d’orientació és una mala idea. No ens agafarà una reacció al·lèrgica pels efectes secundaris ni haurem d’anar a urgències de matinada, però molt probablement creurem que el terreny dels llibres és hostil i només per a les poques que hi estan ficades.
Precisament la democratització dels llibres en particular i de la cultura en general no la produeixen els algoritmes, sinó les persones que s’hi dediquen i que tenen clara la importància de fer-los arribar a la gent. És necessari dignificar aquest àmbit, ja que és l’únic que garanteix l’accés a les obres, l’accés de veritat.
