Durant l’era de Blatter, el lema de la FIFA va ser “Pel joc, pel món”, però podria haver sigut perfectament un altre: “Pels diners, pels negocis”. Ara, la FIFA ha canviat el seu lema: “El futbol uneix el món”. Hom pot intuir que no, que continuen essent els diners els que uneixen el món del futbol.
Així doncs, quantes i quines lectures ens va deixar el negoci del futbol en el FIFA Gate? La més visible és que la corrupció es va “acabar” i els únics empresonats van ser de països sud-americans. I els executius de les cadenes de televisió que van ser beneficiats pels contractes corruptes? Alguns sí que van anar a presó, perquè van fer el treball brut. Els que van guanyar fortuna van ser Mediapro, Fox o SkySports, entre altres. I continuen fent negocis. Certament, sembla ser que hi havia un cert codi per posar límits a la investigació del FIFA Gate i no esguitar les grans productores de les televisions emissores dels grans tornejos continentals i mundials. Per a sorpresa de ningú, després del major escàndol de corrupció del futbol, les cadenes de televisió dels EEUU van guanyar presència en Amèrica del Sud. Com va quedar clar ja durant la presidència del brasiler Havelange, els amos de la pilota no som els aficionats, són les productores de les televisions.
L’any 2016 es va elegir com a successor de Blatter a Gianni Infantino. Un Blatter amb armes modernes. Un altre europeu, amb doble nacionalitat italiana i suïssa. En estos deu anys de presidència la gent ha pogut comprovar de quins amics es rodeja. Però anem per parts. Era el número dos de Platini, quan el francés era president de la UEFA. Recordem al lector que l’exjugador francés va dimitir de la presidència de la màxima associació de futbol europeu en l’any 2015 després que acceptara l’any 2011 un suborn de Josep Blatter, president de la FIFA. Qui ho va filtrar? Les males llengües diuen que efectivament va ser la seua mà dreta, Gianni Infantino, que s’havia reunit amb fiscals per a provocar la causa judicial que hauria eliminat Platini com a successor natural de Blatter i evitar la seua implicació en el cas del FIFA Gate. Per això, es va llevar de damunt al titular de la Comissió de Governança i al Cap de la Comissió d’Ètica. Mentrestant, la pilota va seguir girant i Infantino va regalar un mundial als Estats Units (2026), a Espanya, Marroc i Portugal (2030) i a l’Aràbia Saudita (2034). Respecte a este últim cas, a la FIFA li interessen països que estan despertant democràticament, tot i ser societats corruptes i amb poques cobertures socials (només cal recordar Sud-àfrica, Brasil, Qatar o Rússia), però on els negocis poden ser suculents. Aràbia Saudita ha anat guanyant popularitat des que hi ha hagut una fuga de futbolistes europeus i sud-americans i des de la disputa de la Supercopa d’Espanya al desert. Però hi ha més, durant este Mundial que acaba de finalitzar, un dels patrocinadors era Aramco, l’empresa petrolera més climaticida del planeta, segons el periodista francés Mickaël Correia. Este tipus d’empreses aprofiten la FIFA per a llavar la seua imatge i també la del seu país, en este cas d’Aràbia.
Un dels grans amics de Gianni Infantino és Donald Trump, a qui va condecorar amb el Premi de la Pau de la FIFA el passat desembre per la seua lluita per a enfortir la pau en la Franja de Gaza. Aquell dia va ser un dia vergonyós per al futbol. El món ha estat testimoni de la poca neutralitat política que té la FIFA, per no ser capaç d’evitar l’expulsió dels EUA de l’àrbitre somali Omar Abdulkadir Artan i per acceptar les pressions del president Trump perquè alçaren la sanció al jugador de la seua selecció Folarin Balogun després que l’àrbitre el sancionara amb targeta roja contra Bòsnia-Herzegovina.
Per finalitzar esta trilogia d’article sobre el futbol funeral, cal dir als lectors que la seu de la FIFA té dos plantes exteriors, però té cinc plantes subterrànies, on no entra la llum natural i els amos de la pilota decideixen reglaments abstractes i decisions milionàries. Decisions que volen privatitzar el Mundial i que les diferents federacions mundials han fet una crida per boicotejar els negocis de la FIFA. Ha reculat, Infantino. Mentrestant, en la superfície, ens queda el futbol de l’esperança, un regne de la lleialtat humana exercida a l’aire lliure, que va dir el marxista italià Antonio Gramsci.
