Així, per sorpresa, un dia t’adones que eres major. No ho havies demanat. Ni tan sols ho has vist venir perquè el ritme frenètic del nostre dia a dia no deixa espai per a notar precisament això: que el temps comença a anar en contra nostra. Sense permís, perquè a ell no li calen formalismes i no entén de falta d’educació.
En principi penses que ja eres major quan algun desconegut et pregunta qualsevol cosa al carrer encapçalant aquella consulta amb un “senyora” ben gros que sona a volta. A serietat i fredor. De fet, la primera vegada, fins i tot mires al teu voltant esperant que siga una altra la destinatària d’aquelles paraules, però la “senyora” eres tu. Exactament igual que, en el seu dia, ho eren altres per a tu.
Però no, no és precisament aquest moment el que et delata, el que deixa al descobert la impostora que continua considerant-se jove. No, hi ha altres moments més explícits. Un d’eixos moments és quan acabes la visita a casa d’una amiga emportant-te un ullet d’aquella planta que llueix esplendorosa al seu pati per a plantar-la a casa. Aquell gest incomprensible que, en la teua infantesa, havies vist repetir a la teua mare una i mil vegades. Aquell moment al qual no li trobaves lògica ni sentit, ara forma part del teu repertori de moments de felicitat pròpia. Un repertori on l’intercanvi de receptes també té cabuda. Fa igual si després arribes a cuinar o no aquella recepta, l’important és aconseguir-la. És eixe intercanvi de secrets i afectes que, sense ser-ne conscient, contribueix a fer el vincle més fort, a perpetuar una tradició o a crear un record.
Sí, hi ha gestos que evidencien la realitat, però també hi ha certeses que ho certifiquen amb força. Per a mi ha sigut tornar a ser universitària. Tornar, després de trenta anys, a sotmetre’t de nou a treballs, proves i, sobretot, a una realitat que m’angoixa. Tornar a la universitat ha sigut comprovar no sols que soc major, sinó que soc molt major. Major i analògica cent per cent. De sobte, descobreixes que allò que en la teua època universitària eren els subratlladors de colors ara vindria a ser, per exemple, el Canva. Canva? Jo, que he començat a agafar-li el gust al cava, evidentment sense deixar de ser-li fidel al vermut, ara resulta que m’he de fer de Canva si vull entregar uns treballs en condicions i no quedar com una analfabeta digital davant de la resta. Conste que li pose voluntat, però m’angoixa enormement aquesta realitat, sense la qual podria haver continuat vivint sense remordiments ni càrrecs de consciència.
Com també hauria pogut continuar tenint una vida plena sense necessitat de familiaritzar-me amb les normes de l’APA per a relacionar correctament les referències bibliogràfiques consultades. Ho promet! Jo era feliç sense això! Ara no, ara la meua realitat és que invertisc més temps a tractar d’escriure correctament les referències bibliogràfiques que a fer el treball que les acompanya. I sí, podria seguir els consells del meu universitari de referència i deixar-me estimar per la IA, però això seria trampa, no? Seria seguir fent-me la jove malgrat no ser-ho. Bé, no sé, potser caldria plantejar-me seriosament si ja és hora d’alliberar-me de la culpa que em van fer arrossegar les monges i llançar-me al buit, deixar-me caure en braços del xat GPT i començar a respirar un poc. De veres, no es tracta tant de voler ser jove, a mi així ja em va bé, és més una necessitat de no col·lapsar i de poder seguir tenint un poc de temps per a atendre també les meues plantes, fer aquelles receptes que em vinguen de gust i poder donar-li una resposta amable a qualsevol que em pregunte pel carrer, malgrat que s’adrece a mi com a “senyora”.





