El món, alguns dies, es concentra en dues finestres: la mar d’un costat, la marjal de l’altre, i al mig l’aire condicionat fent la seua faena mentre el sol cau damunt les teulades amb aquella crueltat democràtica que no perdona ningú. Hi ha jornades en què tot sembla reduir-se a aquesta geometria mínima: un rectangle blau, un rectangle verd i jo assegut al centre intentant que la calor no em derrote la voluntat. En aquesta quietud llegia Rafael Armengol. Pintor de pintors, la biografia d’Isabel Canet i Ferran Garcia-Oliver publicada per Alfons el Magnànim, un llibre que no només conta una vida sinó que acompanya una mirada, i les mirades bones sempre t’arrosseguen cap a llocs inesperats.
Les pàgines dedicades als sant Sebastians d’Armengol em van portar, per pura deformació professional, a repassar a l’ordinador els sant Sebastians de la història de l’art: Mantegna, Botticelli, Rafael, Ribera, Tizià, Tintoretto… una desfilada de joves nus, ferms, bellíssims, travessats per fletxes, que convertien el martiri en una celebració de la bellesa. El sofriment hi és, però també l’excusa perfecta per pintar un cos en plenitud, un soldat romà condemnat a morir que acaba transformat en un Apol·lo cristià on les ferides importen menys que la llum que les envolta.
I mentre mirava les reproduccions, pensava que en el sant Sebastià d’Armengol que contemple en la biografia que estic llegint, hi ha aquella explosió de color tan característica, en què apareixen tonalitats que recorden —volgudament o no— els colors del col·lectiu LGTBIQ+. No és cap extravagància: Sant Sebastià fa segles que és una autèntica icona queer. La seua representació —el cos masculí exposat, bell, vulnerable, ferit però dempeus— ha estat llegida com una metàfora de la resistència de les dissidències sexuals en societats hostils. Artistes contemporanis l’han reinterpretat com a símbol de visibilitat, de dolor transformat en orgull, de ferides que es converteixen en llum. Que Armengol, amb la seua paleta vibrant, hi deixe entreveure aquests colors no fa sinó reforçar aquesta lectura: el sant com a espai de diàleg entre tradició i identitat, entre pintura i desig, entre martiri i emancipació. Els autors de la biografia expliquen que Armengol reprèn el tema en diverses etapes, que el fa seu, que no és només una qüestió artística sinó una conversa amb la tradició, amb tots els pintors que l’han precedit, amb la pintura mateixa. I mentre llegia tot això pensava que la civilització és ben estranya: agafem una història terrible —un home executat per les seues creences— i la convertim en art, transformem el dolor en bellesa, el martiri en contemplació, la tragèdia en patrimoni cultural. I, de vegades, sense voler-ho, també en símbol de llibertat.
Quan tancava el llibre i mirava la mar per una banda i la marjal per l’altra, tot semblava encaixar d’una manera misteriosa: la mar continua allí des de fa mil·lennis, la marjal resisteix entre urbanitzacions i especuladors, i els pintors continuen dialogant amb pintors morts fa cinc-cents anys. Potser això és la cultura, una conversa llarguíssima que travessa els segles: Armengol mira Mantegna, Mantegna mira els clàssics, nosaltres mirem Armengol, i algú, d’ací a cent anys, ens mirarà a tots.
Mentrestant, el termòmetre pujava sense pietat i jo continuava passant sant Sebastians per la pantalla, buscant diferències mínimes entre un quadre i un altre, com qui compara onades. Hi ha aficions més estranyes, però no moltes. I, tanmateix, en aquella repetició hi havia una mena de pau: la certesa que, fins i tot en els dies més calorosos, sempre hi ha alguna imatge que ens salva una mica.
