Una de les meues lectures de l’estiu va ser l’assaig Contra l’obediència. Per acabar amb els consensos de l’art, de Joan Maria Minguet editat per Raig Verd. És un llibre molt recomanable sobre la relació de l’art –de la cultura– amb el poder i sobre la funció dels museus i altres institucions canonitzadores. Cal no oblidar que l’art que atresoren els museus és en un alt percentatge art sumptuari de les famílies reials, de l’aristocràcia i –després– de la burgesia, i que els artistes en bona part es guanyaren la vida i arribaren a la professionalització a força de proporcionar a les classes dirigents i a l’estat objectes –i discursos– que venien a confirmar el seu poder i a significar-lo. La història de l’art és en grau considerable el filat narratiu del cànon que inclou aquests servidors utilíssims del poder i de l’estat. I en la mateixa direcció van els catàlegs patrimonials. Les pràctiques no canòniques queden permanentment fora mentre les de dins són no només fites culturals sinó models i referències.
En el present les coses no han canviat massa. Minguet esmenta alguns autors que han bastit el seu nom i prestigi en encàrrecs institucionals i al País Valencià ens és prou en recórrer unes quantes rotondes per trobar altres exemples que en algun cas arribaren a tindre els trets del pur clientelisme. Sabem també –i eixe és un tema que donaria per a una reflexió monogràfica– que el cinema i el teatre se sostenen en part gràcies a subvencions de diverses institucions i de diversos mecenatges desgravables. I això té conseqüències. L’altre dia vaig llegir en una xarxa social que algú recomanava dues pel·lícules franceses. Una no la recorde, l’altra és la magnífica Dossier 137, dirigida per Dominik Moll (2025) i que està disponible al catàleg de Filmin. El comentari amb el qual les recomanava és que França té un problema amb la seua policia i el seu cinema ho reflecteix. No és que França no tinga els seus problemes, però el fet que a l’Estat Espanyol no sovintegen precisament les pel·lícules que aborden el tema dels abusos policials i sí obres de propaganda tan gruixuda com ara La infiltrada (Arantxa Etxevarria, 2024) no vol dir que no hi haja un problema amb la seua policia, sinó que probablement referir-s’hi està ara mateix més enllà del representable. Una sèrie estimable però tan tèbia com Antidisturbios (Rodrigo Sorogoyen, 2020) només va tindre una temporada. I la segona, mai filmada, prometia, a jutjar pel darrer pla de la primera.
I una cosa ben curiosa –i incòmoda– és que se suposa que una bona part d’artistes i escriptors i escriptores són d’esquerres. Ho són de manera estètica, o practiquen amb baixa intensitat el nietzscheanisme d’esquerres, mentre abasteixen les classes dominants i l’estat de signes de poder, d’artefactes de legitimació o de discursos i textos tan entretinguts com confirmadors dels plàcids consensos de la cultura de la transició avançada i de la segona restauració borbònica. I potser ho fan sense adonar-se’n massa, des del moment en el qual encaixen en una estructura que els col·loca en una determinada posició.
Esmenta Joan Maria Minguet algunes estratègies possibles per trencar l’obediència, com diu ell, i en són unes quantes, i d’elles n’extrau paradigmes: el paradigma Bartleby (“el d’aquells artistes que abandonen del tot la seva pràctica artística en el si de les institucions”), el paradigma Núria Güell (l’explicitació de “paradoxes i contradiccions […] amb plena consciència del risc estètic”), el paradigma Josephine Witt (“la performance com a dispositiu de dissens”), el paradigma Pasolini (les “accions artístiques al límit”), el paradigma “de l’artista rebel que treballa al carrer”, “el paradigma de l’artista que trenca els fils del titellaire” o “el paradigma dels dispositius crítics amb el sistema artístic”. Jo particularment no puc deixar de pensar en mostres molt concretes de compromís, en moments en els quals autors concrets en accions concretes trenquen els fils del titellaire i detenen l’engranatge de la cultura oficial, en François Truffaut i Jean Luc Godard demanant -i aconseguint- la interrupció del festival de Cannes en maig de 1968: “Els camarades estudiants ens han donat l’exemple trencant-se la cara des de fa una setmana. No es tracta de continuar o no veient pel·lícules […] Es tracta de manifestar amb un retard de setmana i mitja la solidaritat del cine amb el moviment estudiantil i obrer que recorre França”.
Dels exemples que aporta Joan Maria Minguet al seu assaig hi ha alguns que em semblen més clars que altres. M’agraden molt les possibilitats que assenyala en la performance i en l’art urbà i la seua capacitat fins i tot d’intervenció directa. Però, en qualsevol cas, em queda clar que només contra l’obediència i des de la consciència de la funció de l’art i de la literatura en la societat capitalista, de la que té per a l’estat, es poden articulars discursos i propostes que l’expliciten i la qüestionen, des de fora i des de dins, que vagen més enllà, que trenquen els fils del titellaire. I això, és clar, es pot aplicar a l’ensenyament en els diferents nivells, inclòs, és clar, l’universitari. I també als actors de les diferents pràctiques canonitzadores, a la reflexió sempre necessària sobre el sentit dels seus rituals, de les seues commemoracions i de les seues efemèrides.
