Quan el teu adversari t’elogia convindria fugir del fet elogiat. Primer va ser Diana Moran la que va aplaudir l’apropament de Compromís a l’alternativa Rufián; ara, davant l’acte d’Oltra i Rufián a València, el síndic del PSOE al País Valencià, José Muñoz, es desfà en lloances i diu estar content de com es va configurant eixe espai polític, i diu més: al PSOE li convé una esquerra a l’esquerra seua. I així, d’una bona puntada de peu, envia Compromís a l’espai reduït i marginal de la seua esquerra, tot posicionant el PSOE a l’espai on es guanyen les eleccions, val a dir, en una situació de transversalitat social que li permet actuar com a oponent únic i real davant el PP-Vox; i on allò que puga sorgir, que espere no siga res al nostre País, a la seua esquerra siga la crossa que li facilite conservar el poder, tant ací com a l’Estat.
El PSOE, com a partit centenari, té sempre posada la mirada llarga, una mirada que cerca a l’horitzó la seua supervivència, primer manament de tota organització política; en segon lloc, i com a pal de paller del sistema del 78, mantenir i enfortir la sacrosanta unitat d’Espanya; i, en tercer lloc, sostenir el sistema capitalista amb els retocs cosmètics mínims perquè semble que fan alguna cosa pel seu votant objectiu (les classes populars, mitjanes empobrides, dones i col·lectius marginats per la dreta).
En termes de teoria política bàsica, quan un adversari elogia una estratègia, sovint intenta algunes d’aquestes coses, o totes tres: legitimar un actor que considera útil per als seus interessos futurs; influir en el marc del debat, presentant-lo com un aliat potencial més que com un rival principal; afavorir una configuració del sistema de partits que li siga més favorable.
El que hi ha darrere dels elogis a Rufián i Oltra no és més que una tàctica de curta volada per a garantir uns quants anys més la dominància de l’espai social que ja controlen al País Valencià, anant arraconant Compromís cap a espais minoritaris; i, des de l’estratègia a llarg termini, impedir que es genere una alternativa política que entrebanque la construcció del projecte espanyolista.
Aquest elogi del contrari té com a objectiu real minimitzar i absorbir, en última instància, el contrari. Repassem dades. Entre 2016 i 2023/24, l’espai polític situat a l’esquerra del PSOE experimenta una clara contracció i posterior reconfiguració amb l’aparició de Sumar. Des del seu màxim històric el 2016, amb uns 5,1 milions de vots i el 21,2% dels sufragis, l’espai entra en una fase de descens ja el 2019, quan Unidas Podemos obté entre 3,1 i 3,7 milions de vots segons la convocatòria electoral i baixa fins al voltant del 13–14% del suport, malgrat entrar al govern de coalició amb el PSOE. Aquest procés culmina el 2023 amb la divisió del bloc: Sumar aglutina la major part de les forces aliades (IU, Compromís i altres confluències) i obté prop de 3 milions de vots i al voltant del 12–13% dels sufragis, mentre que Podemos queda molt reduït i amb una presència molt menor. En conjunt, això reflecteix un espai que passa de ser una força central amb aspiració de “sorpasso” al PSOE encara hegemònic, a convertir-se en un bloc fragmentat, amb menor pes electoral i més dependent de coalicions per a mantenir rellevància institucional. Si mirem les autonomies, la cosa encara és pitjor, amb la pràctica desaparició de l’esquerra alternativa espanyola a Euskal Herria i Galícia; a Andalusia és avantatjada per Endavant Andalusia; i a Aragó, la Chunta apareix com el referent de l’esquerra; mentre aquest espai representat pels Comuns resta completament estancat a Catalunya.
És bo recordar com Espanya es va desconstruint a cops de projectes nacionals diversos en la seua constitució i organització, però units en un mateix objectiu sobiranista: Bildu a Euskal Herria, BNG a Galícia, Junts a Catalunya; Andalusia tot just comença el seu camí amb Endavant; i el País Valencià i les Illes?
Malauradament, no podem dir el mateix: Compromís no és encara un projecte polític prou nítid com a projecte sobiranista; continua ballant entre el possibilisme que “teòricament” li ofereix l’esquerra espanyola i la por de plantejar un projecte valencià realment autònom de tuteles espanyoles i orientat cap a assolir la sobirania. No és, malgrat la foto a Gandia amb la gent de l’ALE, un projecte homologable al Plaid Cymru o al BNG.
Caldrà esperar què decideixen els seus militants, cap on volen anar: seguir sent la crossa d’un ànec coix mentre l’esquerra espanyola continua la seua implantació al nostre país (col·lectius Sumar), fins que siguen descartats com un joguet vell; o arriscar-se a enfortir una organització i un projecte propi. Enfortir l’organització implica augmentar les llistes municipals —recordem que es van perdre 40 llistes de Més a les darreres eleccions— i oferir un projecte adreçat a la majoria social valenciana, que no és la que pot votar Podem ni Esquerra Unida, per molt que aquests espais de progrés puguen, o no, ajudar a la construcció d’una societat més justa.
El temps dirà, però fer oïdes sordes als cants de sirena és el que va fer que Ulisses arribar a la seua Ítaca; nosaltres també, d’una forma o altra, hi arribarem.
