És evident que ens juguem molt en estes eleccions. Si guanya la dreta postfranquista —decidida com està a trencar el pacte del 77 i reformar la Constitució si pot—, ho farà envalentida per les expectatives i per l’arribada de la ultradreta a la gestió de l’estat en països de la Unió Europea. És la millor fórmula que ha acordat la seua classe dirigent per anar preparant una economia de guerra.
Aprofitant una gestió de huit anys del partit socialista —on l’anomenada corrupció es fa visible— i problemes com l’habitatge, els baixos salaris, la carestia de la vida i el deteriorament, per la seua privatització cada vegada més encoberta, de serveis públics com la sanitat i l’educació, es fa possible la precarietat social en general.
Ja coneixem els seus vincles amb el capital financer i especulatiu. Només s’ha mogut amb la convulsió social per a maquillar-se un poc —que no excessivament—, reprimint la mobilització. Ho vam vore en el moviment de solidaritat amb Palestina o en l’actualitat: sense esgotar les vies parlamentàries per a millorar la legislació en defensa del dret a l’habitatge, convoca eleccions perquè entén que és el seu millor moment.
L’anomenada Esquerra del PSOE també ha donat un bon espectacle amb la confecció de les llistes electorals i les possibles coalicions: discutint durant setmanes els noms dels candidats i oblidant totalment les seues propostes polítiques, que haurien de servir per explicar els seus acostaments o separacions. Encara que es donara un escenari de més representació en l’anomenat bloc progressista, les formacions a l’esquerra del PSOE pivotarien al voltant d’este partit i la seua pressió social es faria imprescindible.
Si es dona una majoria pareguda a l’actual, basada en una Esquerra complementària i el suport de la dreta nacionalista, la lluita i l’organització popular són imprescindibles. El gran aprenentatge és que la mobilització i l’organització popular són el motor de la transformació social.
Com una cosa excepcional, caldria parlar de Canàries i, més que res, del País Valencià, on aniran juntes totes les formacions a l’esquerra del partit socialista amb vocació parlamentària. Ara bé, si aconseguixen representació, quina política mantindran? La de Compromís en qualsevol de les seues versions —la del Front Ampli, versió Esquerra Unida, la d’Esquerra Republicana o la de Podem—, és a dir, acords entre les direccions polítiques de les diferents formacions.
Tenim en compte que és una experiència nova, tal vegada seria profitós aprofundir-hi, per exemple, en la participació dels simpatitzants i votants en la presa de propostes i decisions. Cal pensar que moltes persones no votaran cap de les organitzacions que coneixen (Compromís-Front Valencià); per contra, donaran suport a la idea que l’Esquerra valenciana tinga una sola veu pròpia i diversa al Parlament valencià. Una veu que sintetitze l’exigència d’un finançament just, la defensa de la nostra llengua, els drets socials i els serveis públics, l’oposició a una reconstrucció corrupta que agredeix el territori i la reivindicació d’una reconstrucció social del país.
La participació de la població en este nou espai social es pot facilitar amb mecanismes de decisió popular, propostes i posicions arreplegades regularment —no sols telemàticament, sinó també territorialment per barris, pobles i comarques— pels representants que hagueren sigut elegits. Si, per contra, en arribar a Madrid cada representant se’n va amb el seu grup o es fan acords entre les direccions, es perd la possibilitat de construir un espai valencià propi amb credibilitat, pensant en el temps difícil que vindrà i en les eleccions de maig, tant o més importants per al nostre poble.





