És moment de diluir la identitat en un projecte estatal difús o de construir una alternativa autònoma des del País Valencià?
La resposta hauria de ser senzilla després d’una llarga trajectòria política que es va iniciar amb la Unitat del Poble Valencià i que ha arribat fins als nostres dies amb Més-Compromís, hereu d’aquella tradició valencianista, encara que desdibuixat dins de l’aliança que és, en realitat, Compromís. Una aliança que funciona com una coalició renovada davant de cada contesa electoral.
La comoditat o la necessitat —mai no ha quedat del tot clar— ha fet que Més-Compromís haja participat en els diferents processos de reconstrucció de l’esquerra espanyola, alhora que mantenia un perfil propi en les eleccions autonòmiques, encara que no sempre, i mantenint una important implantació municipal.
Però l’esquerra espanyola considerada alternativa —Podem, Sumar i Esquerra Unida— ha anat perdent força i, al País Valencià, no ha aconseguit una implantació comparable a la que havia tingut en altres moments. Davant d’aquesta realitat, i mentre aquestes forces també han anat perdent pes i capacitat d’incidència en els seus territoris de referència, semblaria lògic plantejar-se si no ha arribat el moment de reforçar una esquerra valenciana amb una agenda pròpia, al marge de les dinàmiques de l’esquerra espanyola, i situada en un espai més centrat que puga competir amb el PSOE, i no estiga constantment relegada a la seua esquerra.
I més encara quan observem que, en diferents territoris de l’Estat —Galícia, Euskadi, Catalunya o Andalusia—, els projectes polítics arrelats territorialment han demostrat capacitat per construir discursos propis i per canalitzar demandes específiques de la seua societat. En el cas valencià, aquestes demandes tenen, entre altres, dos grans eixos: l’infrafinançament, una reivindicació reiteradament promesa i encara pendent de resoldre, i la manca de capacitat per prendre decisions sobre aquelles qüestions que afecten directament el nostre futur col·lectiu. A tall d’exemple, el Comitè Econòmic i Social Valencià, en la seua Memòria 2024, assenyala que els experts nomenats per les Corts Valencianes han estimat en 36.829 milions d’euros la part del deute valencià atribuïble a l’actual sistema de finançament autonòmic, sense comptar els costos financers.
Ara afrontem unes noves eleccions i, una vegada més, ens trobem davant la tessitura d’escollir entre diluir la nostra identitat dins d’un projecte cada vegada més difús o apostar per una alternativa política clarament valenciana.
És en aquest context en què apareix la proposta del Front Ampli. Un espai polític concebut fora del País Valencià i articulat al voltant de diferents forces de l’esquerra estatal. Per a una part del valencianisme, aquesta fórmula planteja interrogants evidents: quins en són els límits, quina és la seua arquitectura política, quin paper hi tindrien les forces valencianes i, sobretot, quin marge d’autonomia tindria una agenda específicament valenciana dins d’aquest projecte?
El problema no és cooperar amb altres forces de l’esquerra. El valencianisme mai no ha necessitat viure d’esquena a ningú. La qüestió és una altra: des d’on es coopera i amb quina capacitat de decisió?
No és el mateix que les forces valencianes participen en acords amb altres organitzacions de l’Estat des d’una posició pròpia que quedar integrades en una arquitectura política dissenyada fonamentalment des de Madrid. La diferència no és menor. Té a veure amb la capacitat de decidir l’agenda, de definir les prioritats i de representar els interessos valencians sense subordinacions.
No hauria de ser difícil per a Compromís extraure algunes conclusions sobre com afrontar les pròximes eleccions. La lògica és, almenys des d’una perspectiva valencianista, prou clara: si el nostre principal actiu polític és precisament l’arrelament al territori, la capacitat d’interpretar els problemes valencians i una tradició política pròpia, no sembla coherent diluir aquest capital dins d’un projecte estatal que corre el risc d’acabar definint les prioritats des de fora.
I és precisament ací on apareix el conflicte de fons dins de Compromís. No és simplement una discussió sobre una fórmula electoral. És una discussió sobre quin ha de ser el marc polític des del qual s’interpreta la realitat.
Els nacionalistes valencians som acusats sovint de prioritzar l’eix nacional per damunt de l’eix dreta-esquerra. Però aquesta acusació amaga una paradoxa: en moltes ocasions ha estat precisament una part de l’esquerra alternativa la que ha situat el marc estatal per davant de les necessitats específiques dels territoris.
I aquesta necessitat no naix només d’una reflexió ideològica. Naix també de l’experiència política dels darrers anys. Hem vist com ha estat difícil situar en el centre de l’agenda política estatal alguns dels principals problemes que afecten els valencians.
L’infrafinançament n’és el cas més evident, però no és l’únic. També ho són les conseqüències d’un model turístic que té una incidència especialment intensa sobre l’habitatge i sobre determinats territoris, i que reclama respostes adaptades a la nostra realitat. O les polítiques d’immigració i d’integració, en les quals el País Valencià hauria de poder definir instruments propis per donar una resposta digna a les persones que arriben, però també per garantir processos d’integració vinculats a la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra realitat social.
Una agenda política valenciana hauria d’incloure com a prioritats: concert econòmic, traspàs de la gestió de la migració, inserir el model de turisme en el debat sobre habitatge, defensa clara del valencià-català.
No es tracta de negar la necessitat de polítiques d’àmbit estatal. Es tracta de reconéixer que no tots els territoris tenen les mateixes necessitats ni les mateixes prioritats i que, per tant, tampoc no poden quedar sempre subordinats a una agenda política definida des d’un altre centre de poder.
Després d’anys d’explorar diferents fórmules de cooperació amb l’esquerra estatal, el valencianisme hauria de poder preguntar-se honestament quin ha estat el resultat. Quines reivindicacions pròpies hem aconseguit situar al centre del debat? Quina capacitat real hem tingut per condicionar les decisions? I, sobretot, quantes vegades hem hagut de deixar en segon pla les nostres pròpies prioritats per adaptar-nos a les dinàmiques polítiques estatals?
Potser aquest és, en definitiva, el repte que té davant seu el nacionalisme valencià: deixar de preguntar-se només amb qui ha de concórrer a unes eleccions i començar a preguntar-se per a què vol concórrer, quina societat vol construir i quines eines necessita per fer-ho.
El moment actual obliga a prendre decisions. Però també ofereix una oportunitat.
Una oportunitat per recuperar una idea senzilla que hauria d’estar al centre de qualsevol projecte valencianista: que els problemes valencians han de ser pensats, defensats i resolts des de les necessitats dels valencians.
Potser ja hem explorat prou els camins que passen per adaptar el valencianisme a les dinàmiques de l’esquerra espanyola. Ara toca explorar-ne un altre: el de construir, amb totes les dificultats que això comporta, una alternativa valenciana amb capacitat de decidir per ella mateixa.
Perquè, al capdavall, la qüestió no és només qui ens representarà a Madrid.
La qüestió és des d’on volem decidir el nostre futur.
