El PSOE ja no és, fa molt de temps, un partit socialista en el sentit clàssic del terme. És un partit socioliberal: liberal (o neoliberal) en els grans eixos econòmics i progressista en aquells àmbits socials que poden desenvolupar-se dins dels límits d’aquest model econòmic i polític.
Aquesta característica és fonamental per a entendre les seues polítiques. El PSOE no qüestiona les bases del capitalisme, ni la concentració de poder econòmic i financer, ni el paper central dels grans capitals, ni els mecanismes fonamentals d’acumulació. El que fa és combinar l’acceptació d’aquest model amb polítiques de protecció social, de drets individuals i redistribució parcial. És, en definitiva, liberalisme econòmic més escut social.
Això explica una aparent contradicció que, en realitat, no ho és: el PSOE pot aprovar mesures socials d’importància variable i, al mateix temps, mantenir les estructures econòmiques que generen desigualtat; pot ampliar drets civils mentre manté intactes bona part dels mecanismes de concentració de la riquesa; pot parlar de justícia social mentre governa dins d’un model econòmic que continua afavorint el capital. El límit és precisament aquest: és progressista mentre el progrés no qüestione les bases del sistema que defensa.
Un partit liberal en economia
Els nostres textos han insistit que molts dels problemes que patim no són accidents ni conseqüència exclusiva de males decisions de govern. Formen part d’un marc econòmic i polític determinat.
Al País Valencià, això es manifesta en l’infrafinançament, l’espoliació fiscal, l’endeutament il·legítim i la seua amortització, la concentració dels centres de decisió econòmica i financera fora del territori, la dependència d’un model productiu fortament condicionat pel turisme i la construcció i la limitada capacitat per decidir sobre els nostres recursos, el territori i el model econòmic.
No és només una qüestió de qui governa. És també una qüestió del marc en què es governa i dels interessos estructurals que condicionen les decisions. Per això el problema no desapareix quan canvia el partit que ocupa el govern. Hi ha diferències importants entre governs del PSOE i del PP, especialment en polítiques socials i de drets, però això no significa necessàriament un canvi de les estructures de poder.
El PSOE gestiona el sistema d’una manera parcialment diferent de la dreta, però no qüestiona les bases del sistema econòmic i polític que sustenta el Règim espanyol del 78.
El militarisme també forma part del model
Aquesta mateixa lògica ajuda a entendre l’actual política militarista. Quan el govern ha incrementat any rere any la despesa militar fins a xifres històriques mentre no es destinen prou recursos per a reforçar la sanitat i l’educació pública, l’habitatge accessible, els serveis socials o el transport públic, no estem davant d’una llei natural. Estem davant de decisions polítiques. Els pressupostos (quan s’aproven) i les decisions d’inversions expressen prioritats.
L’increment de la despesa militar, el suport polític i econòmic a la guerra d’Ucraïna, la reconversió d’una part creixent de la indústria cap a objectius militars, la potenciació de la indústria armamentística i dels seus lobbies, hubs empresarials i desenvolupaments tecnològics encaixen perfectament dins d’una determinada concepció econòmica.
No és contradictori amb el socioliberalisme. Al contrari: la defensa dels interessos geopolítics i econòmics de les grans potències, la política industrial orientada cap al complex militar i la protecció dels grans interessos financers i empresarials poden conviure perfectament amb un cert escut social. La qüestió, per tant, no és simplement quant es gasta, sinó què es prioritza i al servei de quins interessos es posen els recursos públics.
El PSOE, pilar del Règim del 78
Però el PSOE no és només un partit socioliberal. És també un dels pilars fonamentals del Règim espanyol del 78. Ha governat l’Estat durant una part molt important del període posterior al franquisme i ha contribuït decisivament a consolidar el marc institucional, territorial i econòmic sorgit de la Transició. I ací apareix una altra dimensió del seu liberalisme i del seu centralisme.
El centralisme no és únicament polític o administratiu. També té una dimensió econòmica. El model territorial de l’Estat permet la concentració dels principals centres de decisió econòmica i financera i manté mecanismes de transferència de recursos i de valor des de les nacions i territoris subordinats cap als grans centres d’acumulació. De fet, Madrid actua com a centre metropolità d’un sistema de colonialisme interior.
El cas del País Valencià és paradigmàtic: infrafinançament, dèficit inversor, concentració de seus empresarials i financeres, infraestructures concebudes en funció d’interessos estatals i del gran capital, i una molt limitada capacitat per decidir sobre el nostre model productiu i territorial. Per això, l’espoliació econòmica no és una anomalia del sistema: forma part de la relació de dependència que el sistema reprodueix.
Quan parlem del PSOE, per tant, no podem limitar-nos a analitzar les seues polítiques socials. Hem de preguntar-nos també quin model d’Estat defensa i quins interessos territorials i econòmics protegeix. En aquest sentit, el PSOE és una peça fonamental del mateix marc que limita la capacitat del poble valencià per decidir sobre els seus recursos, el seu territori i el seu futur.
La contradicció lingüística i cultural
Aquesta mateixa contradicció es manifesta amb especial claredat en la política lingüística i cultural respecte del valencià. El PSOE ha donat suport en diferents moments a determinades entitats i iniciatives valencianistes i pot assumir un discurs favorable a la nostra llengua, però això no s’ha traduït en una aposta clara i sostinguda per la seua plena normalització social. Un exemple paradigmàtic és la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que, tot i suposar un avanç respecte de la situació anterior, va quedar molt lluny de garantir els drets lingüístics i d’establir un procés efectiu de normalització tant en l’ensenyament com en el conjunt de la societat: en bona part, va significar passar de la prohibició i la persecució a la despenalització, però no a la plena normalitat i a més, sense cap règim sancionador. A això cal afegir la manca d’una política decidida de reciprocitat plena dels mitjans de comunicació públics en la nostra llengua, i des del Botànic, van dissenyar la nova radiotelevisió pública valenciana, amb un finançament clarament insuficient perquè À Punt puga exercir el rol que li pertocaria.
És una política que permet determinades expressions de valencianisme cultural sempre que no qüestionen els límits del model estatal, però que evita fer del valencià una veritable llengua nacional, plenament normalitzada i amb capacitat d’articular un espai comunicatiu propi. També ací apareix el límit del progressisme del PSOE: reconéixer parcialment la diversitat lingüística i cultural sense qüestionar la jerarquia lingüística, cultural i política que continua existint dins de l’Estat.
L’habitatge: l’escut social davant les causes del problema
L’habitatge és probablement un dels exemples més clars de la contradicció entre el discurs social del PSOE i les polítiques estructurals que ha aplicat. Una part molt important de les dècades transcorregudes des de l’inici del Règim del 78 han estat governades pel PSOE o per governs encapçalats pel PSOE. Per tant, resulta difícil presentar l’actual crisi de l’habitatge com si fora simplement una herència de la dreta o del destí.
Moltes de les polítiques que han convertit l’habitatge en una mercaderia i han afavorit l’especulació immobiliària, la financiarització, els lloguers turístics i la subordinació del territori als interessos immobiliaris també han estat desenvolupades, aprovades o consolidades sota governs socialistes.
El problema no és, per tant, que el PSOE no haja fet polítiques socials d’habitatge. El problema és més profund: ha intentat corregir parcialment les conseqüències d’un model que no ha qüestionat en les seues bases. És la mateixa lògica de l’escut social: posar mesures de protecció davant els efectes més greus del sistema mentre es mantenen els mecanismes que els produeixen. El PSOE pot presentar-se com el gran defensor del dret a l’habitatge mentre governa dins d’un model en què l’habitatge continua sent, en gran manera, un actiu d’inversió i una font d’acumulació de capital.
Al País Valencià, aquesta contradicció és encara més evident perquè l’habitatge no es pot separar de la turistificació, la pressió immobiliària, la urbanització especulativa i l’ocupació del territori en benefici de determinats interessos econòmics. Per això, defensar realment el dret a l’habitatge implica qüestionar el model econòmic que converteix l’habitatge i el territori en mercaderies.
El buit de l’esquerra i el creixement de l’extrema dreta
Hi ha, finalment, una conseqüència política que no podem ignorar. El PSOE es presenta com una força d’esquerres i reivindica les seues polítiques socials com la principal prova d’aquesta identitat. Però, més enllà de l’escut social, moltes de les seues polítiques econòmiques i estructurals no qüestionen les bases del model dominant. Això genera una contradicció especialment greu: una part important de les classes populars, i particularment sectors de la joventut, viuen la manca d’alternatives davant problemes com l’habitatge, la precarietat, els salaris, el futur laboral o la pèrdua de poder adquisitiu.
Quan una força que governa es presenta com a esquerra i no ofereix una alternativa estructural a aquestes condicions, pot alimentar la desafecció i deixar un espai polític que l’extrema dreta intenta ocupar amb respostes aparentment radicals, però que desplacen el conflicte social cap a les dones, la immigració, la identitat o altres bocs expiatoris. No és que les polítiques del PSOE expliquen per si soles l’extrema dreta, però el seu reformisme limitat pot contribuir a crear el terreny social i polític en què aquesta creix.
És una de les grans paradoxes del socioliberalisme: en voler ocupar l’espai de l’esquerra sense qüestionar les estructures econòmiques, acaba deixant sense resposta una part de les demandes que alimenten la frustració popular.
Una mateixa lògica
Així, el puzle comença a encaixar. El PSOE és socioliberal en economia, progressista dins dels límits d’aquest socioliberalisme, pilar del Règim del 78 en l’àmbit polític i territorial i gestor d’un model econòmic que manté importants mecanismes d’acumulació i concentració de capital.
Per això pot combinar al mateix temps escut social i polítiques econòmiques liberals; ampliació d’alguns drets individuals i centralisme i espoliació; propostes de protecció davant els efectes de la crisi de l’habitatge i manteniment de les estructures que l’alimenten; polítiques socials i augment extraordinari de la despesa militar.
No són contradiccions accidentals. Són diferents cares d’un mateix projecte polític. I això també explica per què el PSOE pot ser molt diferent del PP i, alhora, formar part del mateix marc de poder. La qüestió no és negar les diferències entre esquerra i dretes espanyoles. Existeixen i són importants. El que cal és entendre els seus límits estructurals.
Hi ha alternatives
Des d’una perspectiva valenciana i sobiranista, per tant, no n’hi ha prou amb preguntar-nos si governa el PSOE o el bloc reaccionari encapçalat pel PP. La qüestió fonamental és quin poder volem exercir, quin model econòmic volem construir i qui ha de prendre les decisions. I, en conseqüència, dotar-nos d’una estratègia que barre el pas a la reacció, però sense supeditar-lo sine die a la recuperació de la plena sobirania del poble valencià. Perquè no es tracta d’aconseguir un País Valencià simplement més ben administrat dins del mateix marc de subordinació.
Es tracta de recuperar la capacitat de decidir sobre els nostres recursos, el nostre territori, el nostre model productiu i, en definitiva, sobre el nostre futur. Perquè, com hem plantejat en els nostres textos, la sobirania no és un concepte abstracte: és la capacitat efectiva de decidir sobre allò que afecta la nostra vida.
Al País Valencià, la política més útil és construir, dia a dia, amb eleccions o sense i amb perspectiva estratègica, un projecte nacional i social al servei de la majoria, capaç de qüestionar el capitalisme i la dominació colonial i de recuperar allò que realment importa: la capacitat de decidir sobre el nostre present i el nostre futur.
