Pedro Sánchez va convocar eleccions el passat 5 d’octubre i, des d’aleshores, hem vist com s’ha anat formulant l’esquerra a l’esquerra del PSOE arreu de l’Estat espanyol.
L’estratègia de Sánchez és clara: aprofitar la crisi de l’habitatge per culpabilitzar la dreta espanyola i catalana d’un col·lapse que fa anys que patim tota la classe treballadora, alhora que capitalitza la manca d’entesa d’un Frente Amplio que fa mesos que intentava començar a aparèixer en l’agenda política de les eleccions del 2027. És a dir, ha utilitzat els casos de la Maricarmen i l’Olga, que han fet esclatar els carrers, per avançar unes eleccions que vol fer vore com una mena de “referèndum per l’habitatge”. I ara que a l’esquerra hi ha caos, l’opció segura pels socialdemòcrates serà el PSOE.
Tanmateix, no era gens estrany pensar que això passaria abans o després: amb un parlament bloquejat als darrers mesos i una tensió social acumulada, només havien d’esperar que sorgira una oportunitat per presentar-se com l’única opció segura davant l’auge de l’extrema dreta.
Això sí, no parlarem sobre la gran visió politològica de Sánchez ni de com el PSOE sempre ha jugat amb l’avantatge de formar part de l’engranatge més fosc d’un estat neoliberal com l’espanyol. Tampoc de com sempre han traït la classe obrera per a després presentar-se com l’alternativa al capital. Parlarem de tot el que passa a la seua esquerra i com l’espanyolisme és present a tot arreu, per molt que vulguen fer-se veure com a plurinacionals.
Des de fa mesos, la idea del Frente Amplio estava present als debats del carrer. Tot ho va encetar Rufián, amb aquelles declaracions sobre un front d’esquerres plurinacional, perquè “no li feia ni puta gràcia vore Abascal com a vicepresident”.
Des d’aleshores, s’han imaginat tota classe d’escenaris: Rufián liderant una candidatura per presidir Espanya, un partit “plurinacional” amb seu en Madrid que respectara els interessos del que nomenen “nacions perifèriques”, o fins i tot la possibilitat que algú de Toledo, Jaén o Badajoz done suport a un candidat independentista per presidir Espanya.
Ara toca materialitzar-ho, però la realitat és la que és i, per molt que a prou esquerrans espanyols els encisara la idea d’aquest Front, ni és estratègic ni tampoc respecta les nacions que els partits com ERC, EH Bildu o BNG diuen voler representar.
No escric aquestes paraules per defensar aquests partits que han caigut en el joc de la socialdemocràcia, sinó per evidenciar com l’espanyolisme està a cada racó. Ara, tant ERC, com EH Bildu, com BNG, com Compromís i, com tants partits, en principi sobiranistes, han presentat la seua candidatura separada a qualsevol projecte d’àmbit estatal. Això ha significat un cop dur per l’esquerra espanyola (que no la del PSOE) perquè no tenen capacitat, ni projecte, ni arguments. És aleshores quan l’ànima espanyolista ressorgeix en aquells que abans tan il·lusionats estaven amb una llista plurinacional.
Les eleccions les guanyarà la dreta, llevat que hi haja un contratemps tan gran que faça canviar de sentit els 202 diputats que s’anuncien pel bloc PP-VOX. I aquesta esquerra espanyola, ja va calfant motors per culpabilitzar les formacions sobiranistes de la victòria de la dreta que ells mateixos han sembrat. Ho hem vist quan Rufián ha confirmat ser cap de llista per ERC a Barcelona. Ho hem vist quan acusen aquestes formacions sobiranistes de dividir el vot de l’esquerra. O ho hem vist quan les xarxes es van omplir d’insults cap als catalans quan Junts també va rebutjar els decrets exprés d’habitatge, però ja assumien que la dreta espanyola ho faria. Que no saben que Junts també defensa rendistes? Aquest intent d’internacionalisme intraestatal els desapareix quan toca parlar que la dreta també està present a aquestes nacions.
I clar, ací és quan t’adones que alguna cosa no quadra. Si no volgueren dividir el vot i si realment respectaren a les nacions no castellanes, aquest nou Frente Amplio no es presentaria a cap territori on existisca cap nació que no siga la castellana. No es presentarien a Euskadi, a Galícia, a Catalunya, però tampoc al País Valencià, a les Illes ni a Andalusia. Però per a l’espanyolisme, per molt que es vestisca d’amable i respectuós, sempre li serà impossible renunciar a una pàtria fictícia. I per si no fora foc, arribarà a presentar-se a les nostres nacions com la salvació d’uns problemes que ell mateix ha creat.
Si una cosa hem de tindre clara durant aquests mesos de febre electoral i desprestigi cap a tot aquell que no haja abaixat el cap davant un projecte espanyolista amb seu en Madrid, és que Espanya és irreformable. Per molt que posem una papereta d’un partit socialdemòcrata en una urna, l’alternativa a l’espanyolisme es fa en el dia a dia, construint una proposta que acabe amb l’Estat espanyol i el capitalisme.
El país que volem mai el construirem amb les molles de la socialdemocràcia espanyola, molt menys amb un projecte amb la seu en Madrid. El construirem amb una proposta que faça una esmena a la totalitat i que aconseguisca uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes. I si podem servir com a exemple per a la resta de nacions oprimides per l’estat espanyol o per qualsevol altre estat, estarem ací per demostrar que la nostra terra representa la lluita de tot un poble i que aquesta és de tothom.
Ara tenim l’oportunitat de prendre partit i que la vaga general de l’11 de novembre l’organitzem des d’unes coordenades nacionals pròpies, sense necessitat de mirar a Madrid i amb independència dels sindicats de concertació com són CCOO i UGT que acaben canalitzant el vot cap al PSOE.
Ara tenim l’oportunitat d’organitzar-nos com a joves de classe treballadora formant part dels comités juvenils que s’estan creant arreu de tot el país, però també de la mà dels comités unitaris, construint una proposta per demostrar que no ens empassem el circ parlamentari que busca apuntalar un sistema irreformable. Perquè ens hi va la vida, el pròxim 11 de novembre aturem-ho tot.
Salva Bonalve és militant d’Arran.
