Tenim, moltes vegades, una manera molt curiosa d’estimar els clàssics: no llegir-los. Els posem en un prestatge, els citem de tant en tant —sembla que queda molt bé—, els convertim en una mena de mobiliari respectable de la cultura i ens quedem tan tranquils. M’agradaria saber la quantitat de persones que té el Quixot en casa i no l’ha llegit. Si tinguérem la xifra ens quedaríem bocabadats. En les cases també hi ha, però no tant, Homer, Virgili, Sòfocles, Plató… Allà estan, com els retrats d’uns avantpassats il·lustres —o no tan il·lustres, que clàssics en tenim de tota mena—. Sabem que són importants. Des que als deu anys estudiàrem batxiller, ens han dit que són importants. I això sembla suficient. Potser el problema comença precisament ací, perquè un clàssic, si realment ho és, no hauria de servir només per donar-nos la raó, que és el que fem quan els citem. A mi m’agrada molt citar els nostres per fer-ne difusió: Ausiàs, Martorell…, però també, d’ara, Espriu, Fuster… Els clàssics, però, haurien de ser capaços de portar-nos la contrària, de fer-nos sentir incòmodes, de posar davant nostre una manera de pensar que ja no és la nostra i obligar-nos a preguntar-nos per què. I, perquè passe tot això, cal llegir-los en profunditat.
Mary Beard —en el seu llibre Clàssics sense filtres recentment traduït al català per Joan Solé— ho planteja d’una manera que m’ha fet pensar: als clàssics els aprofitem més quan deixem de reverenciar-los, sobretot, quan els discutim. I és una idea que té a veure amb la manera en què construïm les nostres tradicions, amb la necessitat que tenim de convertir el passat en una autoritat indiscutible que fem servir quan ens convé. Jo ho faig contínuament: “Això ja ho deien els grecs”. “Això ve dels romans” “Com deia…”. Com si haver existit fa dos mil cinc-cents anys donara automàticament més força a una idea, perquè pensem que l’antiguitat és una garantia de qualitat. I no ho és, perquè els antics també s’equivocaven. I molt: tenien esclaus, excloïen les dones de bona part de la vida pública, feien guerres, conquerien pobles, justificaven la violència i construïen societats profundament desiguals. I, al mateix temps, van escriure algunes de les pàgines més extraordinàries que hem pogut llegir després de molts segles. Les dues coses poden ser certes. Ho són i no cal triar.
Sovint maltractem el passat de Grècia i Roma per justificar interessadament qui som o què volem ser. Dibuixem una Europa segons ens convé, netejant —amagant— de la història totes les contradiccions i influències que no ens encaixen al relat que volem fer, però la cultura mai no ha estat propietat privada de cap poble, perquè les idees viatgen, les llengües es contaminen —es diversifiquen — i les civilitzacions es transformen constantment les unes a les altres. El Mediterrani ha estat sempre un lloc per on han circulat tota classe de cultures de totes les procedències. Mai no ha sigut una frontera. Tot al contrari, ha sigut una autopista. El veritable valor dels clàssics és que no ens ajudaran mai a donar una resposta tancada sobre qui som, sinó que sempre ens faran preguntes incòmodes i necessàries sobre qui volem ser. No ho sé. Vosaltres mateixos. El que sé, és que cal llegir-los.
