El doctor Cardona, entre el que veia i el meu discurs delirant, al·lucinava. Jo, quan me’n recordava que era a Cuba en funcions de guia, feia que ell es fixara en alguna cosa en concret i l’invitava a reflexionar-hi. Per exemple, li vaig dir que mirara l’interior de les cases que tenien la porta oberta. L’estat dels mobles i dels escassos electrodomèstics que hi veies et feia sentir malament. Les façanes, pintades feia 50 anys, també et feien deprimir. O els borratxos crònics, estirats a la vorera, dormint la seua derrota.
Relativitzem-ho: a París hi ha més homeless que a tot Cuba. Molts més. Moltíssims més. A la majoria de països iberoamericans, la misèria i els índexs de criminalitat són infinitament superiors que no els de la Perla del Carib. He dit.
Una cosa que sempre m’ha fet gràcia d’aquest país és la cara de mala llet que fan els policies. Pareix que volen assassinar-te amb l’esguard. Tanmateix, deuen tenir molt mala punteria, ja que m’han mirat un fum de vegades i mai no m’han ferit tan sols. Pel carrer trobes també individus que, intimidadors, et travessen amb la mirada. A voltes fins i tot et diuen alguna inconveniència, però d’ací no passa la cosa.
Una altra explicació que vaig oferir a Antoni Cardona versà sobre les tàctiques que empraven les jineteres més joves per abordar els clients. Per mor de la llei de repressió del jineterisme, han d’actuar amb peus de plom. Llavors el que fan és integrar-se en grups de xics i s’estan al carrer amb ells. Aquests xics poden ser taxistes de bicicleta o simplement una colla d’amics que passa l’estona xarrant i mirant per on cauen. No tenen res millor a fer. Doncs bé, quan veuen algun turista que elles creuen que busca comerç carnal, envien un xic a negociar-ho. Moltes vegades, aquest s’adreça al client potencial dient-li que la seua germana el vol conèixer.
Antoni no s’ho acabà de creure. Potser algú de vosaltres, tampoc. Però és així.
Aquella vesprada en concret no se’ns acostà cap ganxo perquè les xiques tenen un ull clínic formidable i ensumen d’un quilòmetre lluny els homes virtuosos!
El que explicaré a continuació també és cert. Les joves que són arrestades per practicar el jineterisme tenen tres eixides: pagar un suborn als guàrdies, passar per la pedra o anar detingudes a comissaria. Em consta que les més jovenetes, si tenen diners, paguen. Del contrari, satisfan els desigs lúbrics dels representants de la llei. Molt exemplar. Quan ja estan més placejades, trauen la dignitat i es deixen detenir. Saben que les alliberaran a les poques hores amb una amonestació només. Pur teatre. Les divises són les divises.
El discurs d’Antoni Cardona era molt més interessant i alt de mires que no el meu. No era espontani, sinó que el vaig sotmetre a un interrogatori exhaustiu. Tots els dies no es disposa dels serveis en exclusiva d’un prestigiós psiquiatre. Una de les coses que més m’impressionà va ser la seua afirmació categòrica sobre la culpabilitat d’un presumpte assassí de xiquets que es jutjava aquells dies al sud d’Espanya.
-La mirada i la veu estrafeta el delaten sense cap mena de dubte.
Si en aquell moment un policia de mirada ferotge m’haguera requerit amb veu de falset, hauria patit un col·lapse! Quins temps tan convulsos ens han tocat viure. No et pots considerar sa i estalvi ni al país més segur d’Amèrica i encara que t’acompanye un reputat psiquiatre!
M’havia estrenat com a guia, doncs, en aquell viatge a Cuba. El dia que arribàrem a l’hotel de Santiago, vam ser ensumats de dalt a baix pels gossos antiexplosius de la seguretat cubana, no debades, abans que nosaltres, s’hi havien hostatjat durant una setmana els més alts mandataris d’Amèrica Llatina. Quan nosaltres arribàrem al hall, Nicolás Maduro i Raúl Castro n’eixien ja per anar-se’n. Els vaig tenir a menys de cinc metres. “¡Viva Cuba!”, cridà el president veneçolà així de veure’m. Jo estava tan atabalat que no vaig ser bo ni per contestar-li.
Aquells dies vam viure tantes aventures que les vaig recollir en el llibre Objectiu Fidel-Cuba nua. Si teniu curiositat, pegueu-li una mirada. És molt didàctic i entretingut.
