Estava jo sopant tranquil·lament i, de sobte, apareix Óscar anunciant la seua dimissió, just després de la compareixença davant la Diputació Permanent del Congrés dels Diputats espanyol.
Després ha vingut tota una allau de felicitacions i lloances a la seua honestedat, amb allò de «mireu que diferents que som». Un acte, el de la seua dimissió, indigne, cínic i calculat, pensat per traure el màxim profit electoral per a un PSOE que veu com la fatalitat d’un accident ferroviari —dos, de fet— deixa un escenari terrorífic. Tot això després d’haver jugat electoralment amb l’esperança que Vox arribara als 70 diputats, amb la idea que el seu creixement acabara debilitant el PP i dificultant la seua arribada al govern, mentre laminava l’esquerra alternativa.
Ja estava prou astorat, però encara havia de ser pitjor. De sobte, Rufián i Ibáñez s’abalançaren sobre el ministre i es fonen en una abraçada. El primer, Rufián, a més a més, li va dir que era «el millor ministre de Transports que hi havia hagut mai».
La cosa no podia ser més còmica, si no fora per la vergonya que feia veure dos representants de dues nacions colonitzades i espoliades fent un besamanos indecent al responsable dels maldecaps de centenars de milers de persones que intentem sobreviure a les infraestructures de transport als Països Catalans.
Només cal recordar alguns fets: l’incompliment dels acords de Rodalies de Barcelona, el (mal) funcionament de les Rodalies de València —ací no hi ha ni acord—, el regal dels trens caducats de Madrid, la insuportable absència del corredor mediterrani o l’estat de l’AP-7, on cada dia el carril de la dreta és ocupat per una filera de camions que, ves per on, sí que dibuixen el mapa del nostre País: de Salses a Guardamar, amb uns embussos èpics.
Davant de quin Déu s’agenollaven aquests dos polítics? Quins interessos serveixen? Tant han virat cap a l’espanyolisme que són incapaços de reconéixer els problemes derivats de la gestió del PSOE?
No negue la solidaritat que hom pot mostrar davant d’algú, encara més si el consideres un amic o company, encara que siga el teu oponent. Crec que és sa. Però hauria de quedar en el terreny personal. En el terreny polític, aquesta mostra de submissió és degradant i ve a confirmar, una vegada més, la raó que tenia el comte-duc d’Olivares quan deia allò que «los valencianos son un pueblo muelle y maleable». Després de l’era Rufián, li ho podem aplicar també als catalans.
Però no, amics i amigues. El nostre poble no és una massa fofa ni mal·leable; ho són aquells que han canviat el compromís amb la terra per una abraçada de despatx.
El diagnòstic està fet i el límit institucional ha quedat al descobert. Ara el repte és col·lectiu: ens cal fer un pas endavant, activar les xarxes populars i començar a teixir, poble a poble i comarca a comarca, una alternativa viable a la gestió del PSOE i al feixisme que ve. No esperem que ningú ho faça per nosaltres. El treball comença avui i ens hi juguem el futur.
